L’origen del monoteisme bíblic en la reforma atoniana egípcia

Jeremy Zero @jeremy0

 

El faraó Akhenaton, de la 18a dinastia, conegut per molts com el “rei herètic”, va fer canvis importants a les institucions religioses de l’Antic Egipte durant el seu regnat del segle XIV aC. Durant molt de temps s’ha pensat que aquestes reformes, centrades sobretot en la promoció d’un sol déu solar conegut com Aton, van constituir una de les primeres formes de monoteisme i que va anticipar el posterior auge de la tradició bíblica occidental. Tot i això, aquesta simplificació de les reformes dutes a terme ignora la tendència henoteística anterior del politeisme egipci i també infravalora el paper que va tenir la reforma atoniana en l’enfortiment de l’autoritat del faraó davant els poderosos sacerdots d’Amon-Ra, així com les diferències que hi ha entre el monoteisme de Moisès i el culte a Akhenaton. La nova religió creada per Akhenaton, que es va desenvolupar a partir d’idees anteriors al voltant de la idea de la deïtat solar, es pot veure com un exemple de pràctica monoteista en la forma, però no en la funció, caracteritzada per una falta d’adeptes fora de la també nova capital d’Akhetaton, així com un objectiu real d’establir no un sol déu sinó un únic poder dominant a Egipte: el de la figura del faraó.

 

La “revolució” religiosa d’Akhenaton, nascut amb el nom Amunhotep IV, evidentment va tenir significatives implicacions tant durant el seu regnat com després d’aquest. El caràcter radical de les seves reformes és clarament visible en la posterior eliminació del seu nom i els dels seus successors immediats. Igualment, és possible veure les arrels dels motius d’aquests canvis, i és possible que les motivacions del faraó, en el papers anteriors i en la importància que ja havia tingut la forma de la deïtat solar. En primer lloc, la importància del sol en la religió egípcia no va ser cap novetat característica del temps d’Akhenaton, de fet ja portava temps associada a la nau reial des del període de l’imperi antic.

 

Diversos estudiosos també han assenyalat l’aparició de nous elements teològics solars en els anys anteriors al seu domini, una nova teologia que prenia amb èmfasi el cicle diari del sol com a força motriu de l’univers. A més, tenim evidències que la concepció d’Aton com a “disc de sol” ja existia en diferents formes abans Akhenaton, cada cop més esmentats al llarg dels regnats de Thutmose IV i Amunhotep III. El que sí que és veritat, però, és que amb Akhenaton va adquirir l’estatus d’una deïtat antropomorfa única. Veient aquesta tendència progressiva de la importància d’Aton, queda clar que Akhenaton no va ser l’únic responsable del “descobriment” d’Aton com a divinitat, i fins i tot podríem dir que tampoc va ser el primer governant que va mostrar interès en el seu simbolisme. Tot i així, cal reconèixer que el seu posicionament com a única deïtat veritable sí que va ser única i la primera.

 

Aquest augment generalitzat de la popularitat de la imatge solar pot ajudar a explicar l’augment del prestigi del déu sol Amon-Ra al llarg de la dinastia XVIII, una tendència acompanyada d’una pèrdua de poder faraònic davant els sacerdots del déu cada cop més rics, units i ambiciosos.

 

Amon-Ra va acabar convertint-se en quelcom més enllà dels límits d’una deïtat solar i va passar a ser la màxima deïtat de tot Egipte, amb déus anteriors convertits en simples extensions seves; això ha estat citat com a prova de la tendència henotística de molts sistemes religiosos politeistes. A partir d’aquí, podríem entendre la tendència durant la XVIII dinastia, que ja avançava cap a la consolidació del poder i el culte en una sola divinitat solar. Aquesta tendència cada cop aportava més poder i influència als seus sacerdots de la mateixa divinitat, tot i els intents d’Amunhotep III, entre d’altres, de restringir el seu poder i elevar la figura del faraó.

 

És probable que aquests esdeveniments en l’àmbit religiós i polític tinguessin una influència significativa en el pensament d’Akhenaton. De fet, al pujar al tron, un dels seus primers actes va ser encarregar un temple a Aton a Tebes, el principal centre del sacerdoci d’Amon-Ra. Aquesta decisió seria seguida per una sèrie de reformes graduals que acabarien tenint com a conseqüència l’establiment d’Aton com a única deïtat oficial a Egipte i la icona de la família reial, a finals del sisè any del seu regnat. D’aquesta manera, acabaria aconseguint que la gran majoria de les institucions estatals passessin a ser subsistents a aquest nou déu.

 

La línia temporal del procés d’aquests esdeveniments sembla ser constant entre les diferents narracions acadèmiques, començant per la construcció de projectes a Tebes, seguit per un canvi en la representació d’Aton en una icona de disc jeroglífica i la introducció del seu nom en els cartutxos reials. Poc després va arribar el canvi del nom del faraó a Akhenaton i el seu trasllat a la nova capital d’Akhetaton, que significa l’horitzó d’Aton. Aquests canvis van ser seguit per l’augment de la persecució d’Amon-Ra i d’altres deïtats, inclosos noms i imatges a partir de les inscripcions, i fins i tot l’esborrament de la forma plural de “Déus” allà on es trobava.

 

Actualment pocs accepten aquest procés de la reforma atoniana com a un reflex d’una veritable revelació o creença per part d’Akhenaton, i la teoria que el motiu principal era posar la religió al seu propi servei té molts més adeptes. Sembla poc probable que Akhenaton fos l’únic arquitecte de totes les novetats del seu regnat de disset anys, especialment quan el pragmatisme de molts dels seus actes és ben present. El més lògic és veure la religió atoniana ,en gran mesura, com un instrument de control polític. Un exemple d’aquesta intenció és com la persecució d’altres cultes divins podria haver proporcionat una gran oportunitat per aprofitar els recursos econòmics dels temples d’Amon i la posterior obertura de temples atonians en els qual es venera el sol “viu” al cel, cosa que redueix molt la necessitat d’estàtues de culte de la rutina religiosa tradicional, limitant així la mida i la influència dels sacerdots. Alguns han defensat la creença sincera d’Akhenaton, suposadament basada en el llenguatge amb devoció de “El Gran Himne a Aton”.

 

Probablement, el faraó va intentar crear una nova deïtat i sacerdoci que ell pogués controlar, en gran mesura, establint-se com a únic intermediari humà entre Aton i el poble, i exigint lleialtat als seus súbdits en aquest sentit. De fet, el seu el nou nom es tradueix a “el que és efectiu en nom d’Aton”. Aquesta noció de privilegi personal del faraó va ser probablement obtinguda per la manca d’estàtues devocionals i per la naturalesa oral de la doctrina atonista, on els seus ensenyaments procedeixen exclusivament de la boca del faraó a si mateix.

 

Però si segons aquesta premissa, Akhenaton podia semblar que representés la figura d’un “gran sacerdot”, probablement era més aviat imaginat com una figura divina en si mateix. Això queda implícit en la nova iconografia del culte sorgida en aquest període, en què es representava una “tríada” formada per Aton, Akhenaton i la seva reina Nefertiti en l’art oficial que reflecteix, conscientment o no, l’antiga inclinació egípcia per organitzar divinitats en grups de tres, sovint segons la línia familiar. Sembla, doncs, que mentre Akhenaton ostentava el dret exclusiu a comunicar-se amb Aton, la seva família ostentava el dret del seu culte: l’objecte de la devoció personal per la gent es va convertir així en aquesta icona de la llar reial i divina que aparentment dominava la vida a la nova capital. D’aquesta manera, l’atonisme podria haver intentat establir una nova divinitat no només en forma de disc solar, sinó també en relació al poder dominant del faraó i la seva relació exclusiva amb déu.

 

Quan es planteja la qüestió del monoteisme, el gradual, més que immediat augment del paper d’Aton, cal destacar quina influència tenia realment. Per exemple, Amon-Ra sembla haver-se mantingut dominant en la jerarquia divina abans del pas a la nova capital d’Akhetaton, i també és conegut que Akhenaton es va mostrar inicialment venerant altres déus a Tebes.

 

Alguns estudiosos han avançat la idea més radical en la qual no hem de considerar la reforma d’Akhenaton ni una religió. Però més enllà d’aquestes opinions, generalment s’accepta que l’atonisme es va convertir en una forma de monoteisme per etapes, des del qual es va produir al principi un tipus d’henotisme o potser de monolatria. Com a mínim, sembla que almenys podem parlar de la nova religió atoniana com a “monoteista”, en el sentit que hi ha un pas molt clar quan es mou a la nova capital Akhetaton i s’inicia l’eliminació de la paraula en plural “déus” dels monuments.

 

Tanmateix, encara hem de tenir en compte quina és la realitat del nou a Akhetaton en contrast amb la resta d’Egipte, així com la veritable extensió de la “fe” d’Akenhenaton i la seva relació amb el posterior monoteisme bíblic amb què tan sovint s’ha associat. Tal i com hem vist, les motivacions d’Akhenaton per establir la nova religió semblen molt lluny de ser purament devocionals i l’adopció de l’atonisme per part dels funcionaris podria haver estat igualment per pragmatisme, una combinació de cedir a l’autoritat del faraó i buscar-ne el seu favor. També és probable que el culte a Aton no estigués ben arrelat més enllà de la nova capital, zones on molts plebeus van seguir conservant els seus déus tradicionals d’alguna forma, ja que fins i tot es van descobrir imatges de divinitats “il·lícites” dins d’Akhetaton.

 

Aquesta absència de convicció monoteista avala la idea que l’objectiu de l’atonisme no era produir una religió per al poble, tant com una per al faraó. Aquesta motivació inicial és probable que contribuís a la manca d’estimació popular per l’auster disc-sol, qui amb el seu cicle diari quedava lluny de satisfer les necessitats espirituals de les masses. Això suggereix que mentre Akhenaton podia haver establert un model de pràctica monoteista, aquest nou model no va funcionar necessàriament mai del tot com a tal a tot Egipte en cap moment al llarg del seu regnat.

 

Finalment, la forma de monoteisme de l’atonisme difereix significativament del de la primera tradició bíblica. La religió d’Akhenaton es pot considerar com un “monoteisme del coneixement” basada en una visió del món que depenia tota de l’existència del nou déu del sol i, que en les seves etapes finals, va negar que altres deïtats tinguessin cap paper a l’univers, ja que aquí la creença en un altre déu constituïa una comprensió equivocada de la realitat. En canvi, Moisès, com a figura jurídica de la tradició judeocristiana, va promoure una mena de “monoteisme legalista” que no pretenia que no hi hagués altres déus, sinó que no havia d’haver cap altre déu -per als creients- que Yahvé. Aquesta prohibició, en comptes de la negació atoniana, tenia la intenció d’unir a les persones del poble i no de reforçar la posició de control del poder faraònic d’Akhenaton.

 

D’aquesta manera, l’atonisme es pot veure de fet com una forma més estricta de monoteisme que la primera forma de judaisme, que inicialment no va negar l’existència d’altres déus. Aquesta forma d’atonisme basada en el coneixement, amb només Akhenaton amb accés al diví, també va ser una de les principals raons que va provocar la ràpida decadència de la religió després de la mort del faraó, ja que no va establir successors ni deixebles reals, ni un programa de divulgació, ni cap escriptura oficial per difondre les seves idees i per tant, d’aquesta manera, va restringir molt la capacitat de créixer d’aquest nou moviment religiós que potser s’hauria popularitzat molt més o fins i tot s’hagués pogut utilitzar amb el temps com a eina d’unificació. En canvi, el culte a Aton va caure en declivi, la capital Akhetaton va ser abandonada i els temples, sacerdots i déus anteriors van ser restaurats. Aquesta reversió gairebé completa sembla la prova final del poc arrelament de la nova religió que va intentar imposar el faraó.

 

Així doncs, podem concloure que quan s’examina de forma més àmplia les reformes religioses d’Akhenaton, sembla que queda refutada la idea del faraó com a figura reformista en la mateixa línia bíblica, tant en la seva probables motivacions i particularment en la mateixa estructura de la nova religió. La imatge més clara que ens trobem quan analitzem les seves reformes és la d’aquesta visió d’un rei que intenta, més o menys conscientment, combatre la creixent influència d’un sacerdoci que amenaçava la seva posició de control a través de la centralització del seu poder com a representant de tot el coneixement d’una divinitat, Aton, que era silenciosa, que només el faraó podia arribar a saber i que representava l’únic déu veritable. Aquest procés va suposar un important trencament amb la tradició religiosa egípcia, tot i que no es va concretar immediatament després de l’ascensió d’Akhenaton, desenvolupant-se poc a poc en allò que podem anomenar “monoteisme”, del que va començar com a exemple accelerat del model henotístic anterior. Tot i l’aparença d’universalitat d’aquesta ideologia socioreligosa liderada per Akhenaton, aquesta no va arribar mai a ser compartida per tots (ni tan sols per la majoria) del les persones d’Egipte.

 

La pròpia naturalesa superficial d’aquest nou corrent socioreligiós, va ser un dels motius principals que van portar a la decadència de la religió, fins i tot abans que comencés la reacció pòstuma contra les reformes d’Akhenaton. Precisament per això, i tal i com hem comentat prèviament, la naturalesa teològica, l’origen i les motivacions de la reforma atoniana, ens fan plantejar –com a conclusió final- si en realitat aquest nou sistema de creences pot arribar a ser considerat una religió de debò, i si a aquest sistema de creences li manca una creença veritable i honesta.

 

 

Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Please reload

Buscador

Entrevistas

Qué opinan las voces más destacadas sobre los asuntos más candentes.s

Series

Diversos temas tratados con mayor profundidad y extensión en formato de series de artículos monotemáticos

colabora.jpg

¿En desacuerdo con este artículo?

Si quieres quieres criticar o complementar este texto, si no compartes su perspectiva, no lo dudes, haznos tu propuesta a la redacción.

Please reload

Revista Libertalia

Filosofía y Humanidades

  • Twitter - Revista Libertalia
  • Facebook - Revista Libertalia
  • LinkedIn - Revista Libertalia
  • SoundCloud - Revista Libertalia

Revista Libertalia es un proyecto sin ánimo de lucro ni línea editorial centrado en la filosofía y las humanidades.

 

Nuestro objetivo es promover la reflexión seria y profunda entre gente joven de dentro y fuera de la academia, tratando los diversos temas de forma compleja, pero con un lenguaje claro y directo.

 

Si estás interesado en colaborar con nosotros no lo dudes, enviándonos tus textos; nuestro equipo estará a tu disposición para acompañarte en el proceso de edición y publicación;  o bien ayudándonos a financiarnos a través de Patreon. 

Recibe la Newsletter