Ressenya: "Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història", de Vicent Baydal i Cristian Palomo (coord)

28/08/2020

Ruthie @rrruthie

 

 

És possible que durant els darrers anys vostè hagi sentit a parlar d’un curiós fenomen: el terraplanisme. Existeix una comunitat de persones -molt mobilitzada a Internet- que defensa l’existència d’una conspiració d’abast mundial per fer-nos creure que la Terra és esfèrica, si bé la realitat seria que aquesta és plana. La comunitat científica s’ha hagut de plantejar què fer amb aquest fenomen. Potser son quatre gats a qui més val no donar publicitat, però el cert és que a hores d’ara el seu missatge està arribant a un nombre creixent de persones. S’ha de molestar la comunitat científica a refutar les aquestes postures? És aquesta una bona estratègia per minimitzar la força dels conspiradors i xarlatans? O pel contra, serveix per donar-los més notorietat?

 

Aquestes son les mateixes preguntes a les que una sèrie d’historiadors han volgut contestar, tot arribant a la conclusió que efectivament, calia ennfrontar-se a les pseudociències. En aquest cas, ens trobem davant la resposta a dues corrents historiogràfiques amb objectius ben diferents però amb pecats molt similars: la del nacionalisme espanyol i la del nacionalisme català de l’Institut Nova Història (INH).

 

Els primers defensen una visió històrica centrada en minimitzar o fins i tot negar l’existència d’un autogovern català des de l’edat mitjana fins a la Guerra de Successió al segle XVIII. Per fer-ho, s’afirmen coses com que els comtats catalans van ser una regió francesa fins al Tractat de Corbeil de 1258, que la Catalunya medieval no va ser res més que una regió del Regne d’Aragó o que la Guerra de Successió (1701-1715) fou merament un conflicte dinàstic, on la defensa de l’autogovern català era irrellevant o fins i tot negant-ho. Com és evident, es tracta d’una visió que va de la mà dels postulats nacionalistes espanyols més durs.

 

Per contra, els segons defensen l’existència d’una sistemàtica censura espanyola que hauria durat segles, la qual hauria servit per amagar una llarguíssima sèrie de gestes i èxits catalans. Així doncs, personatges com Cristòfor Colom, Cervantes, Marco Polo o el Cid (entre molts d’altres) serien en realitat individus catalans o valencians, quelcom que només les seves investigacions haurien demostrat recentment. La Catalunya de l’Alta Edat Mitjana i de l’Edat Moderna seria doncs una potència política, militar, econòmica, comercial i cultural, que hauria tingut un rol predominant al món d’aleshores (el que l’INH anomena “Imperi Universal Català”) però apropiat i tergiversat per les institucions espanyoles d’arrel castellana. No cal dir que els qui propugnen aquesta visió s’emarquen en el nacionalisme català més essencialista i per descomptat en l’independentisme.

 

Els esdeveniments històrics tractats al llibre son una selecció d’una mostra més àmplia de mala praxi historiogràfica. Pels autors de Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història, ambdós vessants historiogràfiques son contràries a la bona pràctica científica i plenes de fal·làcies, i per bé que la comunitat acadèmica no se’ls prengui gens seriosament, el suport per part d’institucions i la notorietat mediàtica que han assolit darrerament mereixen baixar al fang i embrutar-se per refutar-los. D’aquí neix aquesta obra coral coordinada per Vicent Baydal i Cristian Palomo.

 

Com és evident, l’auge d’aquests discursos en els darrers anys s’explica principalment per l’ús que se’n fa en l’actual conflicte sobre l’encaix de Catalunya a Espanya. Pels qui s'emmarquen en el nacionalisme espanyol, negar qualsevol personalitat político jurídica de la Catalunya premodera o fins i tot la mateixa existència d’una identitat com a poble, esdevé un argument deslegitimador de l’actual reivindicació d’independència o fins i tot del propi autogovern. Per contra, pels integrants de l’Institut Nova Història, la reivindicació d’unes suposades glòries amagades del passat de Catalunya servirien per galvanitzar un sentiment patriòtic i de greuge envers Espanya amb el fi de legitimar i enfortir el desig de secessió. Malgrat que ambdues postures tenen una pobresa argumental considerable (per què les reivindicacions polítiques d’avui han de ser menys o més vàlides en funció de com era el món fa mig mil·lenni?), el procés independentista català ha catapultat els seus valedors.

 

Cal remarcar que l’interès del llibre no rau tant en el fet de divulgar una correcta historiografia sobre els casos tractats -sobre els quals convé tenir certs coneixements històrics si es volen comprendre del tot bé- sinó en desmuntar les falaces argumentacions fetes pels pseudohistoriadors. En aquest sentit, qui vulgui aprofundir sobre els casos exposats hauria de fer-ho en altres obres especialitzades. Del contrari, és possible que allò explicat en el llibre (en ocasions amb un gran detall) resulti un pèl allunyat pels estranys en la matèria.

 

El valor d’aquesta obra es troba en la meticulosa desarticulació dels discursos pseudohistòrics, tant pel que fa als continguts com a tals com als mètodes utilitzats per afirmar-los. Per exemple, es mostra com s’empra la tècnica del cherry picking, en anglès literalment “collir cireres”. Es tracta senzillament d’agafar només les dades (fonts històriques en aquest cas) que serveixen per sostenir una afirmació, obviant deliberadament totes les que contradiuen allò que prèviament s’ha decidit que es vol afirmar.

 

El capítol que potser millor il·lustra això és el que desmonta la tesi que afirma que el Quixot va ser originàriament escrit en català pel valencià Joan Miquel Servent, però posteriorment traduït per la censura espanyola, la qual d’alguna manera se les hauria empescat per amagar el seu veritable origen, tot fent una traducció maldestre plagada de proves de la seva catalanitat. Aquestes proves es trobarien en la presència de paraules d'indubtable origen català, com “tornar”, “dineros”, o “ánimas”, entre moltes altres. És cert que en el castellà estandaritzat modern que coneixem aquestes paraules son incorrectes, mentre que al català li son pròpies. Però tal i com explica en Guillem Fornés, en el castellà no estandaritzat dels segles XVI i XVII aquesta diferenciació encara no existia i els mots es podien trobar en ambdues llengües, com es pot comprovar en diversa documentació de data prèvia a la publicació del Quixot.

 

Aquesta obra coral no només serveix per refutar els postulats dels dos corrents esmentats, sinó per entendre com funciona la mala praxi investigadora i com desenmascarar-la. Si bé la llista de casos manipulats per l’INH hauria donat per diversos volums més, és possible que el lector entrevegui una lleugera diferència de pes (tant en extensió com en crítica punyent) en favor de la refutació als seus postulats respecte al de la historiografia nacionalista espanyola, la qual de ben segur també donaria per més volums.

 

Reprenent les preguntes que llançàvem a l’inici, era necessari dedicar més de 450 pàgines ha refutar discursos falaços que la major part de l’acadèmia ni es molesta en considerar? Ha valgut la pena? En la nostra opinió, sí. Potser donar altaveus als discursos pseudocientifics no és la millor estratègia quan encara són marginals. Tanmateix, en un món amb tots els altaveus que internet facilita, i en que aquests discursos fins i tot han arribat als mitjans de comunicació de masses i han tingut el suport d’institucions públiques, sortir de la torre d’ivori i confrontar els bàrbars és també un deure dels acadèmics cap a la societat. En altres paraules, tal i com digué Josep Fontana (citat en aquesta mateixa obra), els historiadors han de vetllar sobre com que es duu a terme l’ús públic de la història. De la mateixa manera que no deixariem que un farsant que es fa passar per metge ens operés, tampoc hauríem de deixar la veritat i un dispositiu d’hegemonia cultural i generador de pensament tant important com és la història en mans errònies.

 

 

Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Please reload

Buscador

Entrevistas

Qué opinan las voces más destacadas sobre los asuntos más candentes.s

Series

Diversos temas tratados con mayor profundidad y extensión en formato de series de artículos monotemáticos

colabora.jpg

¿En desacuerdo con este artículo?

Si quieres quieres criticar o complementar este texto, si no compartes su perspectiva, no lo dudes, haznos tu propuesta a la redacción.

Please reload

Revista Libertalia

Filosofía y Humanidades

  • Twitter - Revista Libertalia
  • Facebook - Revista Libertalia
  • LinkedIn - Revista Libertalia
  • SoundCloud - Revista Libertalia

Revista Libertalia es un proyecto sin ánimo de lucro ni línea editorial centrado en la filosofía y las humanidades.

 

Nuestro objetivo es promover la reflexión seria y profunda entre gente joven de dentro y fuera de la academia, tratando los diversos temas de forma compleja, pero con un lenguaje claro y directo.

 

Si estás interesado en colaborar con nosotros no lo dudes, enviándonos tus textos; nuestro equipo estará a tu disposición para acompañarte en el proceso de edición y publicación;  o bien ayudándonos a financiarnos a través de Patreon. 

Recibe la Newsletter