Nació i llengua: Xerrada amb Joan Vergés

 

Paul Hanaoka @plhnk


Avui conversem amb Joan Vergés Gifra, professor de filosofia contemporània a la Universitat de Girona i autor de l’assaig polític “La nació necessària”, (ed. Angle Editorial, 2014), guanyador del Premi Ramon Trias Fargas, per a comentar críticament les idees exposades entorn la moralitat de la política lingüística.

 

 

-Una constant amb la qual el capítol obra és la idea de Espanya com “un estat que, a partir dels Borbons, aspira clarament a una castellanització completa (p.61)”. En democràcia també ha sigut així? La “espanyolització dels nens” de Wert no es només una anècdota? Quins exemples es poden donar d’aquesta pulsió assimilacionista?

 

En democràcia, efectivament, també ha continuat la “pulsió” (si em permeteu utilitzar un terme freudià... hi ha coses que només s’expliquen freudianament!) en alguns actors de la política espanyola de “castellanitzar” tot Espanya. És la idea que a Espanya només hi ha o només val la pena una llengua, una cultura, una forma de ser espanyol. Molts problemes de l’anomenat “nacionalisme perifèric” (català, basc, gallec) tenen el seu origen en la frustració continuada dels intents de fer entendre que aquest plantejament és injust, poc modern, contraproduent.

 

 

-Distingint sobre els tipus de polítiques lingüístiques que són possibles en un peu de pàgina s’hi troba un detall interessant: es parla de la possibilitat de polítiques “ni actives ni coactives”, i al efecte es menciona a Billing i el nacionalisme banal. En què consisteix aquesta idea aplicada a la llengua?

 

Una política lingüística no activa ni coactiva és una política lingüística en què no es fa pràcticament res perquè prevalgui un determinat règim lingüístic. Per exemple, no cal posar en marxa campanyes de promoció de l’ús d’una llengua; ni defensar-la davant de llengües estrangeres mitjançant reglaments administratius (no lleis). No cal, ni de fet, aprovar lleis de protecció o de promoció. En alguns països on l’anglès és la llengua oficial i comuna, on ningú no pateix perquè continuï essent-ho, trobaríem aquesta mena de política lingüística.

 

 

-En la mesura en que es critica extensament la “sentència de l’Estatut” en allò relatiu a la política lingüística en la educació, s’entén que es defensa la legitimitat del model d’immersió propi de la Llei de 1998. En aquest sentit, sembla defensar-se que la llengua vehicular a l’ensenyament (públic) només sigui el català i que “Quan els pares d’un alumne volen que el seu fill rebi l’educació íntegrament en castellà, aleshores el mestre fa les explicacions a l’alumne en qüestió en castellà, però de forma individualitzada” (p.70).  Ara bé, això és realment practicable? Com es possible que a l’alumne se li repeteixi tota o gairebé tota la classe en castellà, com podrà participar amb altres companys, fer preguntes, seguir el ritme normal de les explicacions, etc.? És a dir, de debò una opció com l’anterior garanteix que un castellanoparlant pugui ser escolaritzat (amb relativa normalitat i igualtat) en la seva llengua materna?

 

La situació no és del tot clara, efectivament. Entenc el que voleu dir. El model d’immersió lingüística actual no és un model perfecte. Em sembla defectuós en tota una sèrie d’aspectes. Però no tant per com està ideat sinó per com s’aplica. El problema, avui, per a mi, és garantir a tots els alumnes del sistema escolar obligatori català el coneixement de les dues llengües oficials. I els resultats indiquen que el coneixement del català continua essent inferior al castellà. Això, malgrat que el català suposadament és la llengua vehicular del sistema. Per tant, alguna cosa es fa malament, no? O, si no es fa malament, senyals que el sistema no és prou adequat per a garantir l’objectiu final de l’igual coneixement. A parer meu, el govern català ha amagat el cap sota l’ala durant molt de temps i ha donat per fet que a les escoles i instituts s’ensenya vehicularment en català. La gent sap que no sempre és així. D’altra banda, s’ha menystingut la força que té l’entorn no escolar a l’hora d’afavorir l’aprenentatge d’una llengua (ja no parlo de l’ús). Els nens no aprenen un idioma solament a classe. L’aprenen al llarg del dia a partir dels contextos comunicatius en què es desenvolupa. I per a molts catalans, aquests contextos són majoritàriament en llengua castellana. Per tot això, com dic, el problema no és garantir el dret d’un alumne castellanoparlant a ser escolaritzat en castellà. El problema és garantir a aquest futur ciutadà de Catalunya que serà capaç de dominar igual de bé la llengua de Cervantes que la llengua de Rodoreda.

 

 

-En aquesta línia, dues preguntes connexes: en primer lloc, seria legítim un model únic d’immersió en català si (assumim-ho hipotèticament) un model bilingüe (o en general algun altre model) pogués assegurar que en finalitzar l’ensenyament els escolars tinguessin un nivell adequat d’ambdues llengües?

 

Només seria legítim si afegim al raonament algun altre tipus de raó de caràcter nacional. El factor nacional sol ser el factor determinant per a donar prioritat a una llengua per sobre d’una altra. És el que tenim, per exemple, no pas a Catalunya, sinó a Espanya en el seu conjunt. El castellà és obligatori (per motius nacionalistes, és clar, de construcció nacional). El català, en canvi, és tan sols un dret subjectiu, una llibertat i prou.

 

 

-En segon lloc, es compatible un model d’immersió en català amb obtenir un nivell adequat de català, castellà i anglès?

 

Penso que sí. La raó que ho cregui ja l’he apuntada abans: l’escola és només un dels espais on s’aprèn una llengua. N’hi ha altres, tant o més determinants. Qualsevol política lingüística competent partirà d’aquest supòsit, tan elemental de la sociolingüística. No solament hi ha nens i escoles. Hi ha famílies, barris, ciutats, televisions, diaris, facebooks, etc.

 

 

-En “l’argument de la cosmovisió” més aviat s’acaba descartant per exagerada la idea herderiana que cada llengua implica una forma concreta de veure la vida. No obstant, en els darrers paràgrafs del capítol s’afirma que “La llengua no és solament un mitjà. Els autors que pensen que en tot llengua hi ha continguda una cosmovisió ho han intuït bé, això: una llengua no és merament un codi per comunicar-se”(p.103). Quina és doncs exactament la visió que es defensa sobre aquesta qüestió? Es disposa d’evidència empírica contra, per exemple, autors com S. Pinker que en algun moment han defensat la transparència e intercanviabilitat total o quasi total de les diverses llengües?

 

No conec això de Pinker. Disculpeu. La visió que defenso en el llibre és que no tenen raó ni els que afirmen que parlar una llengua és equivalent a viure en un món determinat (una cosmovisió), ni els que afirmen que una llengua no és res més que un mitjà de transmissió d’informació. Potser no sempre, però, per exemple, una gran majoria de parlants d’una llengua mantenen una relació particular, sentimental, fins i tot, amb la llengua que parlen. I no solament cal que sigui una llengua. Això també es pot donar amb relació a més d’una llengua. El que sostinc és que les persones es fan en contextos lingüístics particulars. I aquests contextos condicionen el seu món (per exemple, com acabava de dir, des del punt de vista sentimental).

 

 

-Els dos raonaments en favor d’una política lingüística activa i coactiva que es consideren més prometedors son “l’argument del bé públic” i “l’argument de l’imperium”. Analitzem-ne alguns aspectes. En primer lloc, podria exposar breument en què consisteix la “paritat d’estima” de la que parla van Parijs? Per què aquesta diferència hauria de viure’s com a ofensiva quan no semblen ser-ho tantes altres diferències socials (també connectades amb aspectes molt importants per a les persones)?

 

L’argument de la paritat d’estima de van Parijs consisteix a dir que els parlants d’una llengua minoritzada socialment (per exemple, perquè no se n’aprecia la importància) tenen raó de sentir-se ofesos, en virtut d’aquesta minorització. A partir d’aquí sosté que la millor manera de fer front a aquesta mena de circumstàncies (ell considera el que suposaria que el globlish, o anglès que es parla al món, esdevingués llengua franca global; és a dir, la possible ofensa que els parlants d’altres llengües podrien sentir, en veure que no es considera que la seva llengua sigui igual de “important”) és garantir que la llengua en qüestió “regni” en el territori, és a dir, sigui obligatòria.

 

Pel que fa a la segona pregunta (per què un “diferència” de tracte pel que fa a llengua ha de ser ofensiva), jo començaria parlant de “desigualtat”, no pas de diferència. Si la llengua és considerada un bé, sobretot un bé de caràcter públic, aleshores la distribució desigual d’oportunitats d’ús d’una llengua pot constituir un tipus d’injustícia. Cal, és clar, però que un pensi que l’oportunitat de fer servir una llengua és un bé. Si tots parléssim igual de bé totes les llengües que hi ha no tindríem aquest problema. Però aquest escenari és, d’alguna manera, equivalent al de suposar que tots tenim la mateixa quantitat de diners al compte corrent. Aleshores (suposant que els diners són l’únic bé important quan parlem d’igualtat o desigualtat) tampoc no hi hauria problema de justícia distributiva, oi?

 

 

-Dins de “l’argument del bé públic” s’afirma que “el català confereix una identitat col·lectiva particular als catalans –com a comunitat política merament, o com a nació- de la qual en són conscients i que tenen en alta estima. Atès que el valoren tan positivament, aquest bé de la identitat col·lectiva, pensen que cal preservar-lo. Fins i tot, si cal, mitjançant un cert grau de coerció” (p.94).  No justificaria un argument tal la imposició coactiva de tantes i tantes realitats en funció de la comunitat on ens trobéssim: una religió, una concepció de la família etc.? O fins i tot no seria també aplicable com un argument en favor de “l’espanyolització”?

 

Bona pregunta. Efectivament, algú també podria voler-lo fer servir per al contrari, per a justificar la castellanització de tots els espanyols. De fet, és el que hi ha hagut a Espanya durant segles i que encara dura: un projecte nacionalitzador basat en una llengua, la no acceptació de la realitat plurilingüística de l’Estat. Tot depèn, però, és clar, de la raonabilitat de l’argument, és a dir, de fins a quin punt té sentit aplicar-lo en un cas o un altre. Per mi, té més sentit en el cas català que no pas en el cas espanyol. En el cas espanyol, hi ha menys necessitat d’afavorir una determinada política lingüística que contribueixi a mantenir el sentiment de pertinença a una mateixa comunitat política. La situació és força més bona, en el conjunt espanyol en general. Les úniques excepcions serioses són Catalunya i el País Basc. Segons la meva opinió, l’argument de la provisió del bé públic del sentiment d’identitat compartida a través de la llengua fa més sentit a Catalunya perquè Catalunya és una nació, però una nació fràgil.

 

D’altra banda, l’argument de la identitat col·lectiva no funciona igual de bé per a altres formes d’identitat. No pas, almenys, des de la perspectiva liberal que pressuposo.

 

 

-Just a continuació de les línies anteriors s’afirma que la democràcia requereix la solidaritat ciutadana i la cohesió social, i que l’extensió d’una mateixa llengua hi contribueix. Similarment, a “l’argument de l’imperium” es planteja que “una determinada unitat sobirana considera que té un interès legítim a promoure la llengua nacional, fins i tot coercitivament, atès que la salut de la llengua nacional és crucial per al progrés de la nació” (p.97). Una idea que es repeteix en diverses ocasions. Per a acabar: disposem d’evidència empírica que puguin avalar aquesta connexió entre “progrés de la llengua” i “progrés social”? Per dir-ho d’alguna manera, augmentar el nombre catalanoparlants disminuiria el frau fiscal o el crim?

 

No hi ha una connexió necessària entre llengua i progrés social. Si aquesta és la pregunta, no n’hi ha. Tant de bo! Seria molt més fàcil, ostres! El que sí que hi ha és la demostració continuada que el fet de compartir pràctiques i consensos, respecte als quals els factors culturals són determinants, contribueix decisivament a una bona política democràtica. Potser no cal afirmar amb John Stuart Mill que perquè una democràcia funcioni en un determinat Estat, en l’Estat en qüestió hi ha d’haver tan sols una nació (ell diu “nacionalitat”, d’acord), culturalment parlant. Moltes comunitats polítiques són plurilingüístices i pluriculturals, la immensa majoria. Però és evident que la manera com les institucions tracten o consideren les característiques culturals de la seva població afecta notablement la mena de lleialtat o capacitat de resposta de la població. D’aquí que els Estats moderns hagin tendit cap a la forma de l’Estat-nació. El repte, atès que el model Estat-nació és molt problemàtic, en alguns casos (no tant per a portuguesos o danesos), és configurar Estats-plurinacionals. Però quan un Estat lluita contra la seva configuració plurinacional, quan menysté les cultures nacionals que la integren, no és d’estranyar que la població afectada se n’aparti, no vulgui contribuir al bé comú (comú amb els que la menystenen). I això, és clar, afecta la capacitat de resposta d’un Estat. La seva capacitat de progressar. No en tinc dades, però no m’estranyaria que algú pogués fer un estudi seriós de com els estats menys problemàtics en termes de demandes territorials (nacionalismes minoritaris) han sabut respondre millor a la crisi del covid-19 que ara patim.

 

 

Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Please reload

Buscador

Entrevistas

Qué opinan las voces más destacadas sobre los asuntos más candentes.s

Series

Diversos temas tratados con mayor profundidad y extensión en formato de series de artículos monotemáticos

colabora.jpg

Si quieres quieres criticar o complementar este texto, si no compartes su perspectiva, no lo dudes, haznos tu propuesta a la redacción.

¿En desacuerdo con este artículo?

Please reload

Revista Libertalia

Filosofía y Humanidades

  • Twitter - Revista Libertalia
  • Facebook - Revista Libertalia
  • LinkedIn - Revista Libertalia
  • SoundCloud - Revista Libertalia

Revista Libertalia es un proyecto sin ánimo de lucro ni línea editorial centrado en la filosofía y las humanidades.

 

Nuestro objetivo es promover la reflexión seria y profunda entre gente joven de dentro y fuera de la academia, tratando los diversos temas de forma compleja, pero con un lenguaje claro y directo.

 

Si estás interesado en colaborar con nosotros no lo dudes, enviándonos tus textos; nuestro equipo estará a tu disposición para acompañarte en el proceso de edición y publicación;  o bien ayudándonos a financiarnos a través de Patreon. 

Recibe la Newsletter