¿Què és el republicanisme? Xerrada amb Lluís Pérez

Christophe Hautier @hautier


-Per què us cauen tan malament els monarques, als republicans?

 

En realitat el punt central del republicanisme, tal i com l’entenem els filòsofs polítics, no és la presència o no d’un cap d’Estat que respongui al nom de rei, o que sigui hereditari. De fet, una de les repúbliques clàssiques que més admiració va despertar entre els republicans històrics, i sobretot els aristocràtics, era Esparta, que no tenia un rei sinó dos. En general, però, sempre hi ha hagut animadversió envers la figura del rei tal i com l’entenem tradicionalment, perquè la tradició republicana té a veure sobretot amb la limitació i el control del poder, i els monarques sempre han tingut una relació entre tensa i directament oposada amb aquest principi.

 

Una monarquia, si ens atenem a la definició que feia Aristòtil dels diferents tipus de règims (segons el nombre i segons si serveixen o no al bé comú) és un règim on governa una sola persona i atenent al bé comú. La predicció de la tradició republicana, però, és que si només governa una persona, difícilment atendrà al bé comú, i que s’acabarà convertint en un tirà perquè el poder descontrolat fa que al final l’Estat deixi de ser concebut com una cosa pública (que és de tothom, d’aquí ve la paraula: Res Publica) i passi a ser considerat, de fet, com una propietat privada d’aquell que exerceix el poder en solitari. D’aquí l’animadversió històrica del republicanisme cap a la figura del rei que sí que, per exemple, es pot rastrejar molt clarament en el cas de la República Romana.

 

Això s’accentua durant els segles XVI, XVII i XVIII, a mida que van apareixent les monarquies absolutes, perquè òbviament el monarca absolut és l’epítom del tirà: la persona que té un poder incontrolat sobre l'Estat. I per tant, ràpidament el ressorgiment del republicanisme durant aquells segles s’associa gairebé sempre a la lluita contra un rei, que o bé és un rei absolut (com en el cas de França) o bé hi ha la sospita que vol convertir-se en un rei absolut (com en el cas d'Anglaterra). Per tant l’animadversió del republicanisme cap a la figura del rei té a veure amb l’animadversió contra qualsevol figura que concentri un poder que no sigui controlat. Quan avui dia associem el terme "republicà" a "oposat a la monarquia", ho fem per herència del passat en que els reis ostentaven tot el poder o, si més no, bona part del poder de l'Estat.

 

 

-Hi ha hagut polítics a Espanya que han suggerit que la monarquia parlamentària espanyola encarna millor els valors republicans que algunes repúbliques. Partint de que el republicanisme es contraposa més aviat al govern d’una sola persona, podria el republicanisme ser compatible amb un sistema com l’espanyol, on el Rei no és, ni tan sols formalment un poder de l’estat, sinó que comparteix influència amb moltes altres instàncies?

 

En teoria, la monarquia parlamentària és en general compatible amb els principis de la tradició republicana, tot i que la figura del monarca no. no deixa de resultar-li antipàtica. En la pràctica, en el cas d’Espanya, segurament és una institució de les més antirepublicanes que hi ha dins la democràcia constitucional espanyola.

 

Dic que en teoria la monarquia parlamentària és compatible amb els principis republicans, perquè el més important del republicanisme és, com deia abans, el control del poder; per tant, que hi hagi separació de poders, frens i contrapesos, que existeixi un govern de les lleis i no pas un govern dels homes (és a dir, que el principi de legalitat reguli les actuacions dels governants i limiti allò que poden fer), que aquestes lleis siguin d'alguna forma el fruit de la participació ciutadana,, i que la ciutadania sigui participativa i vigili al poder polític (de fet, aquesta és la clau de volta del republicanisme). Per tant el republicanisme no és incompatible, en teoria, amb que en un Estat hi hagi un cap d’Estat que és hereditari, que no és electe, que va amb una corona i que n’hi diuen Rei, però que òbviament no  és un monarca absolut (que això sí que seria una violació elemental dels principis del republicanisme), i ni tan sols és un monarca constitucional però amb poder executiu (com ho era el de l’Imperi Austrohongarès) Hi ha altres problemes en les democràcies constitucionals que són molt pitjors des del punt de vista del republicanisme contemporani, que no pas el fet de tenir com a cap d'Estat un "rei" cerimonial; problemes com ara les grans desigualtats, les grans concentracions de poder econòmic en poques mans, etc.

 

Cosa que no exclou que, en general, la figura d’una persona a la qual no es pot sotmetre a control democràtic, que sol ser inviolable, que té una família a la qual mantenim entre tots sense que estigui massa clar quin és el seu mèrit...  doncs és incòmoda pels principis del republicanisme, i molt en particular amb els principis del republicanisme democràtic i igualitari. Tot i així, com dic, no té per què ser el pitjor dels problemes, i fins i tot hi ha determinats casos en que, per l’evolució històrica d’un país és possible que la corona hagi jugat un paper de moderador entre faccions que d’una altra manera haguessin pogut ser irreconciliables.

 

I aleshores arribem al cas concret d’Espanya. D'una banda, jo diria que la figura del monarca no és la pitjor amenaça per als principis republicans dins de la democràcia espanyola, i que hi ha altres amenaces molt pitjors. Però, alhora, crec que precisament en el cas d’Espanya, la monarquia no és, com a vegades han dit alguns dirigents polítics espanyols, “la millor encarnació dels principis republicans a Espanya”. Jo crec que la dinastia dels Borbons té una relació històrica molt complicada amb el què significa ser un monarca limitat per la llei, concebut com un servidor de l’Estat en comptes de com un propietari de l’Estat. Ja durant la darrera crisi econòmica es va anar veient amb el cas Urdangarín, però ara s’està veient que Joan Carles I, que en teoria era el “pare de la democràcia espanyola”, resulta que té una relació molt complicada amb el què significa ser un rei constitucional, i al final ha utilitzat el lloc que li donava la constitució espanyola per fer negocis foscos, com ha estat fent bona part de la classe dirigent espanyola des de la transició cap endavant.

 

Per tant, resumint: idealment, un règim regit segons els principis del republicanisme democràtic hauria de tenir un rei, encara que fos un rei constitucional sense poder executiu? Idealment, no. És el pitjor dels problemes si el té? Tampoc. En el cas d’Espanya és un problema especialment greu? No és el pitjor dels problemes, però jo diria que qui vulgui fer un aprofundiment democràtic a Espanya en la línia que apunta el republicanisme democràtic, més tard o més d’hora s’acabarà topant amb la institució de la corona i amb els poders fàctics que hi ha darrere d’aquesta corona i la dinasta dels Borbons.

 

 

-Aquest concepte que mencionava, el de republicanisme democràtic, pot resultar estrany per algú que hagi llegit autors republicans clàssics com ara Aristòtil o Polibi. Una de les idees claus d’aquells autors és que el principi democràtic (o la voluntat popular sense destil·lar o filtrar) és un principi que cal conjugar amb altres o limitar. No implica el mateix concepte de republicanisme democràtic el desmantellament d’aquest equilibri que volien muntar aquests autors?

 

El republicanisme és una tradició mil·lenària, i per tant els seus autors més antics d'entre els que han arribat als nostres dies (com deies, Aristòtil, Ciceró, Polibi, etc.) són autors d’una època en què la gent que sabia llegir i escriure era bàsicament la gent de les classes benestants. Per tant, és normal que, com la immensa majoria dels autors de teoria política d’abans del segle XVIII, tinguessin un biaix clarament aristocràtic i antidemocràtic. Per tant, és normal que tinguessin una desconfiança instintiva cap a la idea que la gent normal i corrent pogués participar del govern.

 

Cal tenir en compte que quan parlem de republicanisme democràtic versus aristocràtic en realitat estem parlant d’una qüestió de grau. És a dir, en un extrem podríem tenir republicans clarament aristocràtics i molt desconfiats respecte de la participació popular en els governs (el cas de Ciceró); i en un altre extrem podríem tenir als autors més clarament inclinats cap a la participació de tothom en els governs (és l’exemple de les primeres feministes, com Mary Wollstonecraft). I pel camí entre aquests dos extrems, ens trobaríem graus: a Thomas Jefferson, per exemple, tradicionalment se l’ha considerat com el representant de l’ala més democràtica de la revolució nord-americana, i en bona mesura ho era, doncs estava a favor d'un repartiment més equitatiu de la propietat privada de la terra i volia estendre el dret de sufragi molt més enllà del que volien altres pares fundadors com ara George Washington; però al final era un paio que mai va contemplar la possibilitat que les dones poguessin votar i que a més a més, com tothom sap, era propietari d’esclaus i ni se li passava pel cap que els afroamericans poguessin votar.

 

Per tant sempre estem parlant d’una distinció de grau. Dit això, el republicanisme més aristocràtic és cert que ha tendit a pensar que la tasca principal de l’arquitectura constitucional no només és equilibrar el poder i evitar que els governants puguin abusar del seu poder, sinó que a més a més és evitar un desequilibri de poder a favor de les classes populars. En Maquiavel, en Ciceró i similars, la idea és que tota societat està dividida entre rics i pobres i que si intentes excloure del tot als pobres de la ciutadania, acabes vivint en una societat que està plena d’enemics i que per tant és inestable i s’acaba corrompent; però que, simultàniament, si dones massa poder a la gent que és pobra, al final el que acabaran fent és utilitzar aquest poder per esclavitzar als rics i expropiar-los – la imatge és una mica la del que avui dia podríem anomenar democràcia populista: on les assemblees ho decideixen tot, on no hi ha cap mena de respecte per la llei, els drets de propietat es trepitgen, etc.

 

Aquesta és la imatge que el republicanisme aristocràtic va projectar durant segles sobre Atenes: l’Atenes democràtica com a exemple d’una democràcia populista, del govern de la "xusma", on les lleis no existeixen, on els demagogs manipulen al poble, etc. La realitat de la democràcia atenenca, però, és que, amb les seves falles, com les van tenir totes les repúbliques de tota la història, en realitat era un sistema bastant sofisticat de frens i contrapesos (i que, a més a més, va anar sofisticant-se encara més amb el pas del temps). L’assemblea del poble atenenc, sobretot cap al segle IV a. C., podia decidir unes coses que després hi havia un tribunal que les podia tirar enrere; segons el que decidia l’assemblea el procediment podia complicar-se per anar a una espècie de segona cambra de revisió dins de la pròpia assemblea (els nomothetai), etc.

 

Per tant, la idea dels frens i contrapesos al poder és una idea que és comuna a tots els republicans, també els democràtics. Quina és la gran diferència? La gran diferència és que el republicanisme aristocràtic diu: hem de fer que hi hagi diferents òrgans de govern que coincideixin amb les diferents classes socials, per tal d'evitar que els pobres predominin sobre els rics. És a dir, hi ha d’haver un òrgan que representi a l’aristocràcia, un que representi als pobres -al poble comú-, aquests òrgans s’han de contrapesar entre ells, etc. Mentre que el republicanisme democràtic ve a dir: “no, escolta, els rics ja tenen prou poder per ells mateixos com per a sobre tenir una cambra que sigui d’ells i on els pobres no hi puguin entrar, com el Senat romà".

 

Aquesta distinció es veu molt bé en la fundació dels Estats Units. Els més pro-aristocràtics volien no només que el Congrés dues cambres (com les té ara: Senat i Cambra de Representants), sinó que a més a més al Senat només hi pogués accedir la gent que tingués molts diners i propietats. Mentre que els més demòcrates entre els nord-americans no volien ni tan sols un Senat: volien una única cambra que representés únicament al conjunt del poble i ja està. Tots els republicans, per tant, han tendit a voler controlar el poder. La diferència és si consideraven que per controlar i equilibrar el poder entre les classes socials calia separar-les en diferents òrgans de govern i limitar el poder dels pobres, o si per contra la forma d’evitar que unes classes dominessin sobre unes altres era precisament donar als pobres en l’àmbit públic el poder del què mancaven en l’àmbit privat. És a dir: quina és la principal amenaça per a l’Estat republicà i per la llibertat republicana? Les minories privilegiades o les majories descontrolades? Aquesta és una mica la qüestió.

 

 

-Arran del que comentava de la separació del legislatiu nord-americà. Un dels principis republicans és l’intent de separar el poder perquè aquest no esdevingui tirànic; i la solució a la qual van arribar als EUA va ser la de crear dues cambres que en comptes de representar les diverses classes socials, una d’elles (el Senat) seria de representació territorial. Això em duu a preguntar per la separació territorial del poder. Sembla que el republicanisme funciona bé amb el federalisme, perquè estableix una separació de poders també a nivell territorial. I al contrari? Funciona bé el republicanisme amb un estat unitari, o fins i tot militantment unitari, com podria ser França?

 

La meva resposta ràpida seria que no. I això és controvertit: hi ha republicans -la tradició republicana francesa està travessada per aquesta idea- que venen a dir: “en un territori, sigui més gran o més petit, en la mesura en la que la gent dels diferents territoris pugui enviar representants a un parlament, el principi d’igualtat republicana ja es compleix, i per tant aquí no cal donar diferents òrgans de govern a diferents territoris perquè això el que fa és crear privilegis, diferències entre territoris, la llei no és igual per tothom, etc.”. Mentre que un altre punt de vista és dir: “no, la concentració de poder sempre és dolenta; a més, el republicanisme és una tradició que inicialment estava pensada per a ciutats molt petites, per a ciutats-Estat: el consens de la tradició republicana fins pràcticament la revolució americana és que les repúbliques només poden ser repúbliques petites, i a tot el que intenti anar més enllà d’això li acabarà passant el mateix que a Roma, que va deixar de ser una república per ser un imperi. Per tant el desequilibri de territoris també és un desequilibri de poder que cal tenir en compte”.

 

La meva posició seria més aviat aquesta segona. És a dir: tota concentració de poder, fins i tot si és necessària, és sospitosa des d’un punt de vista republicà, i per tant sempre se li han de plantejar contrapesos perquè si no, al final, hi ha una part de l’Estat que acaba dominant a una altra. Al final el dimoni està sempre en els detalls, i hauríem de dir cas per cas si un Estat hauria d’estar més centralitzat o més descentralitzat. Però en general jo tendeixo a ser molt suspicaç respecte les centralitzacions de poder es tracti del poder que es tracti, i per tant em semblen bé, en general, els estats descentralitzats, i em sembla que contribueixen a evitar que el poder es concentri de manera excessiva en poques mans. Però aquesta és una qüestió controvertida dins la tradició republicana. No hi ha un consens al respecte d’això.

 

 

-Hi ha molts d’aquests principis dels que parla, com ara la separació de poders, el principi de legalitat, igualtat davant la llei, la llibertat política, etc. que el liberalisme polític també els defensa com a bàsics. A vegades hi ha una mica de confusió entre les dues tradicions. Podries aclarir quina és la diferència entre republicanisme i liberalisme polític?

 

Hem de tenir en compte que quan utilitzem conceptes com socialisme, liberalisme o republicanisme estem utilitzant termes polisèmics, i a més a més poden variar el seu ús en funció del context històric i geogràfic: un liberal (en el seu ús polític habitual) no és el mateix a Estats Units que a Europa. A Europa quan es diu que una persona és liberal, es tendeix a dir que és una persona que està a favor de les privatitzacions, en contra de l’extensió de l’Estat del Benestar, etc., mentre que un liberal a Estats Units és el que aquí diríem un socialdemòcrata, és a dir, una persona que vol més despesa en sanitat, més despesa en educació, que tendeix a estar en contra que Estats Units intervingui militarment en països estrangers, etc.

 

Per tant no ens hem d’obsessionar en excés amb les paraules, dient, per exemple: “aquest autor és republicà” o “aquest autor és liberal”. Aquestes són etiquetes que ens serveixen per distingir tradicions de pensament que lliguen entre elles per certs aires de família, però poca cosa més. El més interessant, jo crec, és la substància, què hi ha darrere les paraules.

 

Llavors, quin crec que és l’aire de família que crec que unifica les diferents branques del liberalisme (que poden ser molt i molt diverses, i que hi ha autors que es consideren liberals que poden estar molt més propers a mi que no pas d’altres que potser es consideren a si mateixos republicans)? Jo diria que és la desconfiança respecte l’Estat. Hi ha liberals que tendeixen a ser el que a Catalunya entenem habitualment per liberal: algú que vol més mercat, menys Estat, tendeix a estar més a favor del sector privat que del sector públic, etc. Hi ha autors, en canvi, com per exemple John Stuart Mill que en les seves propostes econòmiques poden ser pràcticament socialistes. Però el que unifica tots aquests autors és que tendeixen a mirar l’Estat amb suspicàcia. Tendeixen a dir: “fins i tot si tenim una economia socialista, gairebé millor que siguin cooperatives que no pas empreses estatals” per exemple.

 

Això és el que tendeix a unificar les diverses branques del liberalisme. Jo crec que amb això hi ha punts de connexió amb el republicanisme. És a dir, liberals i republicans tendiran a veure amb desconfiança l’excés de poder de l’Estat. Però també hi ha punts de discrepància. Per a un republicà, una expansió de poder de l’Estat, fins i tot si es mira amb una certa desconfiança, no necessàriament ha de ser un atac contra la llibertat: a vegades pot ser precisament la seva salvaguarda. Un cas clàssic seria  la intervenció estatal contra els grans monopolis privats: donar-li poder a l’Estat per a què pugui formar una comissió de control de la competència per evitar que les empreses siguin massa grans i puguin arribar a controlar un mercat i imposar la seva voluntat als consumidors i als treballadors. Això, per un liberal pot ser necessari o no ser-ho, però en tot cas no serà una intervenció favorable a la llibertat. Això ho diu Isaiah Berlin: no diu que l’Estat no hagi d’intervenir en res, sinó que quan ho fa, el que fa és limitar la llibertat dels individus, i que en siguem conscients Jo, com a republicà, diria: “un Estat, quan intervé en l’economia, segons per a què sigui i segons com ho faci, potser el que està fent no és limitar la llibertat dels agents sinó que el que fa és reforçar-la”. Per a mi, com a republicà, quan un Estat diu: “jo limito la quantitat d’hores que un treballador pot treballar per compte aliè”, per mi no està limitant la llibertat del treballador; el que està fent és precisament dotar-lo d’eines per poder dir "no" a la persona que té al davant, que és una persona molt més poderosa que ell, que és el seu empleador.

 

Per tant, entre republicans i liberals no crec que hi hagi una oposició frontal que impedeixi arribar a acords sobre qüestions importants com per exemple que és perillós concentrar massa poder en mans de l’Estat, però crec també que les dues tradicions tenen tendència a mirar de forma diferent el problema de la concentració de poder en mans privades. També hi ha altres diferències: el liberalisme té molta més suspicàcia respecte la idea que l’Estat pugui promoure o desencoratjar certs estils de vida; és a dir, els liberals tendeixen a ser molt neutralistes quant a la possibilitat que l’Estat pugui intervenir en què és una vida bona i què no, mentre que el republicanisme no té una teoria unificada respecte d’això.

 

En això últim es pot comparar el republicanisme d'Atenes amb el d'Esparta: en el Discurs Fúnebre de Pèricles, Atenes és un lloc on cadascú fa el que vol amb la seva vida privada, però després quan l’Estat ens crida a servir-lo doncs el servim; versus el model espartà on hi ha un únic model i ideal de vida, que és el del guerrer, que ha de servir a l’Estat i que no té pràcticament vida privada. No hi ha una teoria republicana sobre on és el límit d'allò públic i d’allò privat, mentre que en el cas del liberalisme sí que és una cosa sobre la que s’ha reflexionat bastant més.

 

Hi ha altres diferències, com ara el paper de la virtut cívica. Hi ha liberals que tendeixen a veure amb bons ulls la participació ciutadana, d’altres que no li donen massa importància i d’altres que diuen: “la felicitat l’aconsegueixes més aviat a l’esfera privada, i en la mesura en la que puguis allunyar-te de la política, molt millor”. Mentre que la tradició republicana fa exaltació de la virtut cívica: com a ciutadà et toca implicar-te en política, en la vida pública, et toca vigilar al poder, et toca participar en el poder, perquè sinó t’acaben segrestant el poder i t’acaben esclavitzant. O sigui que hi ha punts de consens i hi ha punts de tensió entre aquestes dues tradicions.

 

 

-Un dels autors més famosos del republicanisme modern, Philip Pettit, diu que la diferència entre la noció de llibertat política del liberalisme polític i la del republicanisme és que el republicanisme entén que la llibertat política consisteix en la no-dominació mentre que la del liberalisme polític consisteix en no-interferència. En què consisteix aquesta “no-dominació”?

 

Philip Pettit el que fa és actualitzar la tradició republicana. Ell es basa en els estudis sobre la tradició republicana que arranquen durant els anys 70, de la obra d’autors com Quentin Skinner o John Pocock, que eren històries de les idees molt centrades en els orígens ideològics de la revolució americana, i que venien a dir que la revolució americana no és una revolució purament liberal on els pares fundadors només estan preocupats de protegir els seus drets de propietat davant la interferència del govern britànic, sinó que en els textos dels pares fundadors hi ha una preocupació constant per temes clàssicament republicans com ara la corrupció dels governs, l’egoisme, que la gent es tanqui excessivament en la seva vida privada i que no serveixi a la seva comunitat quan arribi el moment, etc.

 

Llavors Pettit (no només ell, però ell de forma especialment sistemàtica) agafa aquesta discussió sobre la història de les idees i l’aplica al món dels nostres dies, reconstrueix la tradició republicana. I ve a dir el següent: per influència de la tradició liberal tendim a associar la llibertat amb què l’Estat ens deixi en pau – que és aquesta noció berliniana que la llibertat consisteix en l’absència d’interferències físiques al meu moviment, és a dir en que ningú utilitzi la força bruta per impedir-me fer coses ni per obligar-me a fer-les; per tant la màxima amenaça per a la llibertat en el món modern és qui té el monopoli de la força legítima, que és l’Estat.

 

Pettit diu que la tradició republicana, que és més antiga, entén les coses d’una forma una mica diferent: en una societat on ens interferim els uns als altres amb diferents formes de poder (no només la força física), la llibertat no es troba en què ningú interfereixi en les meves decisions; la llibertat es troba en què qualsevol interferència que algú pugui exercir sobre mi no sigui una interferència basada en un poder arbitrari.

 

Això significa que, en societat, donat que els éssers humans som socials, tots prenem decisions que afecten la vida d’altres persones. Quan nosaltres podem contestar o controlar les decisions que altres prenen i que afecten la nostra vida, aquest poder que s’exerceix sobre nosaltres no és arbitrari, és a dir podem contestar-lo de tal forma que aquest poder es veu obligat (i això és important: no és que ho faci o no ho faci – es veu obligat) a prendre en consideració les nostres opinions i els nostres interessos; mentre que en la mesura en què algú té el poder d’interferir sobre la nostra vida sense comptar amb les nostres opinions i els nostres interessos, aquest poder és arbitrari.

 

Per exemple, posem per cas que sóc un treballador que no tinc propietats que em generin rendes, i que per tant el meu únic ingrés és treballar a canvi d’un salari per una altra persona: si jo estic en un Estat en el qual no existeixen sindicats, no existeix una legislació laboral, no hi ha estat del benestar, no hi ha sanitat pública, etc., a mi si el meu cap em diu: “escolta, demà en comptes de treballar 8h en treballaràs 12 i cobraràs la meitat” jo no tinc altre remei que acceptar o morir-me de gana. És a dir, el poder que el meu cap exerceix sobre mi és desproporcionadament gran. En canvi si jo estic en un Estat on jo tinc sindicats, el dret a vot que permet que vagi a votar un partit que defensi els meus drets, llibertat d’expressió i per tant el dret de criticar el meu cap, un Estatut dels Treballadors que em dota d’una sèrie de drets, etc., és a dir, tinc una sèrie de mecanismes per defensar-me del poder que exerceix el propietari dels mitjans de producció amb els quals jo treballo, aleshores podré mirar-lo a la cara i dir-li: “jo demà vindré a treballar 8h i cobraré el mateix sou, i si no, anirem a la vaga i et sortirà més car”. Aquesta és una mica la concepció de la llibertat republicana: que el teu poder jo el pugui contrapesar de forma tal que ens podem mirar l’un a l’altre als ulls.

 

Per tant, diu Pettit, què han de fer les persones si volen preservar la seva llibertat? No han d’allunyar-se de la idea d’un govern, al contrari: han de constituir un govern per poder-se controlar mútuament, de forma que no hi hagi ningú que, perquè té molts diners, o perquè té moltes terres, o pel motiu que sigui, pugui dominar la resta de la societat. L’advertència de la tradició republicana, però, és que el poder públic que constituïm per vigilar al poder privat es pot convertir, ell mateix, en una font de poder arbitrari. Aquest és el problema típic de: qui ens guarda dels guardians? Si jo dic: “no vull que hi hagi més injustícies ni més dominació a la meva comunitat, per tant li donaré el meu poder a un rei benèvol, que tots sabem que és molt bona persona i que cuidarà de nosaltres”, qui t’impedeix que aquest rei benèvol acabi actuant pro domo sua, és a dir en interès propi, i que per tant ens acabi tiranitzant a tots?

 

El que venen a dir els republicans és: un cop constituït aquest govern que ens ha de permetre no dominar-nos entre nosaltres, el que hem d’assegurar-nos també és que aquest mateix govern tingui els seus poders dispersos, sotmesos a control de la ciutadania, que diversos poders de l’estat se sotmetin a control entre ells, etc. I la clau de volta de tot plegat és que, més enllà del que diguin les lleis, més enllà que l’arquitectura institucional de l’Estat estigui ben feta, tot això no serveix de res si no hi ha una ciutadania que estigui vigilant l’exercici del poder i participant en la vida pública, perquè sinó al final, per molt ben dissenyat que estigui l’Estat, les elits que governen l’Estat acaben abusant del seu poder.

 

Per tant, la diferència entre llibertat liberal i llibertat republicana és que una es basa fonamentalment en què l’Estat em deixi en pau, i l’altra en que qualsevol forma de poder, pública o privada, estigui dispersa i vigilada per una ciutadania vigilant.

 

 

-Des d’un altre grup totalment diferent de famílies ideològiques, com podria ser el socialisme o el comunisme, la crítica que es fa a vegades al republicanisme és que aquest intent republicà de dispersar el poder de l’Estat (però també a la societat: premsa, sindicats, patronal, societat civil, lobbies) per a què es contraresti precisament el que fa és cristal·litzar l’statu quo i frenar el progrés social. El ritme de canvi republicà, lent i progressiu, seria com un dic de contenció contra el zeitgeist, com els estats liberals ho eren pel moviment obrer a principis del segle XX.

 

Això depèn molt de quina branca del republicanisme estiguem parlant. Si parlem del republicanisme aristocràtic això és clar: es planteja com un dic de contenció contra els avenços de les masses populars, d’aquells grups de població que estan fora de les elits polítiques i econòmiques dirigents i que volen més tros del pastís, per dir-ho d’alguna manera. El republicanisme aristocràtic tendeix a veure això amb molta desconfiança en part per una qüestió de classe, però també per una teoria política associada a aquest interès de classe: segons els republicans aristocràtics, els guardians del bon interès de la comunitat són els aristòcrates, les persones que són de més bona família... de fet el mateix terme “aristocràcia” evoca això: el govern dels millors (i això, a l’escena política catalana, ens sona).

 

Dins el republicanisme aristocràtic hi ha un reconeixement que l’aristocràcia no pot tenir el poder absolut, i per això es valoren certes institucions que donen cert poder a les masses; per exemple, en el cas de la república romana, trobem el Tribú de la Plebs, aquella mena de defensor del poble que podia fer d’alguna manera de contrapès del Senat. Però finalment la gràcia, pel republicanisme aristocràtic, és que governin els rics, els aristòcrates.

 

Des del republicanisme democràtic, és clar, la perspectiva és completament diferent. El problema que fa que l’Estat caigui en la corrupció, la decadència i la inestabilitat és precisament un excés de poder d’una gent que ja és poderosa de per si, que són les elits aristocràtiques. Per tant, la tasca del republicanisme, per evitar que l’Estat es corrompi i deixi de servir la seva funció, és anar revisant contínuament qui està sent exclòs del poder i intentar-lo incloure. Aquesta és la raó per la qual una part important de la tradició socialista és gent que ve bàsicament del republicanisme democràtic: Marx i Engels més o menys estaven per allà; Jean Jaurès clarament ve d’allà; una bona part dels socialistes britànics agafen la seva inspiració d’autors republicans com Thomas Paine.

 

L’aire de família que unifica la tradició socialista és la desconfiança cap a la propietat privada. Això suposa un punt de tensió amb bona part de la tradició republicana, fins i tot amb les versions més clàssiques de la pròpia tradició republicana democràtica, que tendeix a veure en la propietat privada un fonament d’independència personal. Després òbviament hi ha la versió aristocràtica que diu que només hi ha uns pocs que poden ser veritablement independents,  els grans propietaris, que són els que han de ser els ciutadans de ple dret; versus la tradició més democràtica que podríem veure per exemple en Jefferson, que diu: el que hem de fer és assegurar-nos una distribució una mica més equitativa de la propietat privada, per a que hi hagi més petits propietaris que, com que seran independents, també podran ser ciutadans de ple dret. Però sí que és veritat que una part de la tradició republicana democràtica (com en l'exemple que acabo de posar, de Jefferson) segueix pensant que la propietat privada és una cosa a preservar, una font d’independència personal. Mentre que el socialisme (o almenys el socialisme més clàssic) tendeix a mirar amb desconfiança la propietat privada i tendeix a pensar en termes de limitar el rol de la propietat privada i promoure diferents formes de propietat col·lectiva: empreses públiques, cooperatives, etc.

 

Però tot i així hi ha una part de la tradició socialista que ve a dir que cal actualitzar el programa econòmic del republicanisme democràtic sense renunciar al programa polític. És a dir: sense renunciar a la idea que l’Estat ha de ser democràtic, amb els seus poders dispersos, que hem de vigilar el poder que li donem a l’Estat, etc., però afegint l'objectiu de limitar o eliminar el rol de la propietat privada. Això es contraposa, per exemple, a un socialisme que ja s’allunya molt  de la desconfiança republicana cap la concentració de poder de l'Estat; l’exemple clàssic d'això seria el comunisme soviètic, que diu: aquí el problema gran és la propietat privada, l’Estat no és autònom, és dependent del que passi amb les forces econòmiques, per tant si utilitzem el poder de l’Estat per acabar amb la propietat privada no importa que aquest Estat tingui massa poder perquè un dia d’aquests l’Estat deixarà d’existir, perquè haurem eliminat la propietat privada. Bé, crec que la història ens ensenya que això no és així: si, amb ànim d'acabar amb la concentració de poder en mans dels grans propietaris privats li dones tot el poder a l'Estat, el que n'acaba resultant és una dictadura totalitària.

 

Per tant aquí es compleix la predicció del republicanisme. En resum, hi ha formes d’entendre el republicanisme que són compatibles amb formes d’entendre el socialisme i al revés, hi ha formes d’entendre el socialisme que no són compatibles amb formes de veure el republicanisme i viceversa.

 

 

-Aquesta dinàmica del republicanisme, que sembla buscar dos poders que es contrarestin sembla que vingui inspirada per la màxima aristotèlica que la virtut es troba en el terme mig entre dues forces antagòniques. Però, i si el terme mig no fos el millor dels mons sinó el pitjor? Per posar una analogia: si hi hagués dues estratègies vàlides per combatre una epidèmia com el coronavirus, una essent el confinament total i l’altra essent el contagi massiu per desenvolupar immunitat més ràpid, potser el pitjor dels mons fos el terme mig, és a dir “una mica de confinament, però no gaire”.

 

El republicanisme el que diu no és necessàriament que el punt mig entre dos pols oposats sigui l’òptim. El que diu és que el que si que és òptim (o almenys és el second-best) és l’equilibri entre poders. És a dir, no és tant la qüestió que, en el cas que posaves, els partidaris d’una estratègia i els partidaris de l’altra arribin a un punt mig, sinó sobretot que, quan s’hagin d’enfrontar, políticament parlant, ho puguin fer mirant-se als ulls; és a dir, que ho puguin fer sabent que independentment de quines opinions defensin, independentment que uns s’emportin més el gat a l’aigua perquè tinguin més suport electoral que els altres, el dia següent podran seguir mirant-se als ulls, podran contestar-se, podran criticar-se, etc.

 

Això, com a oposició al cas de la Xina respecte el brot inicial de coronavirus, que es dona, en bona mesura, perquè hi ha un metge que intenta denunciar que hi ha una nova malaltia que s’ha de controlar ràpid, i la reacció de les autoritats no és la de discutir-ho, sinó la de castigar el metge i obligar-lo a retractar-se. I aquí es perden uns dies que probablement haguessin estat molt valuosos a la hora de controlar la malaltia. Què hagués passat en un Estat on no hagués sigut possible restringir la llibertat d’expressió del metge? Doncs la meva predicció és que, probablement, s’hagués procedit a una gestió més ràpida i més eficient de la crisi.

 

És a dir, la preferència del republicanisme no necessàriament és per solucions moderades o per solucions que siguin la síntesi de diferents punts de vista. La preferència del republicanisme, en un sentit institucional, és per la existència d’arquitectures institucionals i d’estructures de drets que facin que els diferents conflictes polítics, que no desapareixeran, puguin canalitzar-se a través d’una lluita més o menys civilitzada, on la gent intenta persuadir-se mútuament i no intenten matar-se entre ells.

 

Per entendre-ho, podem partir d'aquella metàfora maquiavèl·lica segons la qual el poder és com un centaure, amb una part animal, que és la força bruta, i una part humana, que són les lleis i el consens. El poder sempre reposa en les dues parts, i això és inevitable i sempre serà així, però el propòsit del republicanisme, i en especial del republicanisme democràtic, és el d’intentar maximitzar, en la mesura que sigui possible, la part humana del poder, la que té a veure amb convèncer-nos els uns als altres sobre què hem de fer; i, així, intentar minimitzar el paper que reservem a la part animal, la de la coerció i l’ús de la violència a la hora d’aconseguir objectius polítics. Diguem-ne que el republicanisme està a un pas de ser un anarquisme. La diferència entre anarquistes i republicans és que els anarquistes creuen que és possible eliminar la existència del poder en societat; és a dir (i estic parlant dels anarquistes col·lectivistes), tu pots carregar-te la propietat privada, pots carregar-te l’Estat, i la propensió natural de la gent a cooperar farà la resta.

 

La previsió del republicanisme és que possiblement això seria l’ideal, però que l’espècie humana no està preparada per una cosa tan bonica i tan civilitzada, i que per tant el que cal no és eliminar el poder sinó limitar la seva concentració, ja sigui en mans públiques o privades. Per això, per exemple, Daniel Deudney, un autor que es dedica a l’estudi del republicanisme en les relacions internacionals, a l'ordre republicà li dona el nom de “negarquia”, un punt mig (aquí sí) entre dos extrems igualment indesitjables que són, d’una banda, la jerarquia, o sigui la organització i control extremadament desigual de poder; i de l’altra banda l’anarquia, és a dir el poder absolutament descontrolat i sense cap mena d’organització. I el punt mig entre aquestes dues coses és el que Deudney anomena la “negarquia”, que aquest sí que és el punt mig al qual aspira el republicanisme.

 

 

-Com es posiciona el republicanisme en l’etern debat entre pessimistes i optimistes antropològics?

 

Hi ha diversitat de posicions. Tens a Rousseau, que és clarament un optimista antropològic, o Thomas Paine, que també ho és en bona mesura, versus, per exemple, Spinoza, que és un dels primers republicans demòcrates, que en canvi té una visió una mica més tèrbola de l’espècie humana. Independentment de quina postura tinguis sobre el pessimisme o optimisme antropològic, hi ha diferent maneres d’arribar al resultat final d‘aquesta idea que cal controlar el poder.

 

 

-I sobre la qüestió sobre si l’ésser humà és lliure o si està determinat per les seves circumstàncies? També hi ha diversitat?

 

Sobre això jo diria que també podem trobar diferents autors republicans amb diferents idees. Aristòtil, així de memòria, diria que més aviat tira cap a l'indeterminisme, mentre que Spinoza és un determinista classiquíssim; en canvi, les seves filosofies polítiques són d'arrel republicana. Jo diria que aquest és un debat metafísic que no té perquè tenir un impacte directe en la posició política que després acabis tenint.

 

 

-Pel que has dit, que el republicanisme no seria compatible amb un mercat lliure desbocat perquè això acabaria amb la tirania de la concentració de capital. Però seria compatible amb una economia planificada?

 

Jo crec que no. Aquí hi hauria gent que discreparia, però crec que no perquè l’economia planificada de tipus soviètic no és només planificada sinó que a més és de planificació centralitzada (que segurament és la única forma de planificar tota una economia). Per tant això és donar-li un poder desproporcionat a algú; és substituir el poder absolut del capitalista privat per un poder encara més absolut de l’Estat. El republicanisme pot ser compatible amb certes formes del que podríem entendre com a socialisme; és a dir, amb certes formes d’economia sense propietat privada, sempre i quan el poder econòmic estigui dispers. Per exemple el socialisme de mercat de John Roemer, els models de socialisme cooperativista... Tot això a nivell teòric – altra cosa és que funcionés o no. Però la idea de concentrar tot el poder econòmic en mans d’un òrgan centralitzat que ho controli tot (fins i tot si aquest òrgan ha estat escollit democràticament) és anatema per les intuïcions de la tradició republicana.

 

 

-Hi ha una interacció o solapament curiós entre republicanisme i humanisme. Podries explicar una mica la seva relació?

 

No necessàriament són el mateix. Per començar que la paraula humanisme és extremadament polisèmica: és una paraula que es pot interpretar com a sinònim d’ateu o agnòstic (cosa que és d’ús molt comú en el món anglosaxó); també es pot interpretar com a especista, és a dir com a creença que els humans han de tenir més drets que els animals; a vegades s’entén com un amor cap a les humanitats clàssiques... Hauríem d’especificar de quin humanisme estem parlant. Si parlem d’un cert amor per la humanitat, pel millorament de l’ésser humà... bé, depèn: hi ha republicanismes que són clarament humanistes, com el de Thomas Paine, que clarament està pensat per el millorament de l’espècie humana en general, i en canvi el republicanisme espartà doncs d’humanista no tenia gran cosa. Crec que el republicanisme ve en diferents sabors, per dir-ho d’alguna forma, i n’hi ha alguns que quadren més amb la idea del perfeccionament de la humanitat i n’hi ha altres que quadren menys.

 

 

-Té el republicanisme una resposta a la qüestió sobre si els Drets Fonamentals/Drets Humans són naturals o si han d’existir per motius conseqüencialistes?

 

Hi ha diversitat també aquí. Philip Pettit per exemple és clarament conseqüencialista. Una altra cosa és sobre si el consqüencialisme és necessàriament incompatible amb la idea sobre si hi ha drets naturals o no. Jo crec que aquí ens ficaríem en una discussió filosòfica densa. Però suposant que fossin incompatibles, una bona part dels revolucionaris del segle XVIII són a la vegada iusnaturalistes i es pot interpretar que són republicans (és el cas de Thomas Jefferson); versus Philip Pettit, que és republicà i és conseqüencialista.

 

 

-Finalment, alguna qüestió addicional que volgués afegir o comentar?

 

Avui en dia, jo diria que les lluites més importants per avançar la causa del republicanisme són tres. Primer, debilitar el poder dels Estats-nació per dalt i per baix; és a dir, donar-li més poder als òrgans internacionals (i també, òbviament, democratitzar-los), i també donar-li més poder als governs sub-estatals; és a dir descentralitzar el poder i alhora fer-lo més multilateral a nivell global. Jo emmarcaria, dins aquest primer objectiu, el combat contra l'autoritarisme i l'extrema dreta.

 

Segon: controlar i a ser possible dispersar el poder dels grans monopolis privats (penso en Google, Amazon, etc.)

 

I tercer, la renda bàsica, o més que la renda bàsica en si mateixa, la idea que, a la societat en què vivim, tenim prou riquesa per garantir que ningú hagi de morir-se de gana, i no ja no morir-se de gana sinó viure sota la tirania d’aquells que decideixen si demà hom es mor de gana o no es mor de gana. Penso que aquests són els tres grans fronts del republicanisme d’avui en dia.

 

Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Please reload

Buscador

Entrevistas

Qué opinan las voces más destacadas sobre los asuntos más candentes.s

Series

Diversos temas tratados con mayor profundidad y extensión en formato de series de artículos monotemáticos

colabora.jpg

¿En desacuerdo con este artículo?

Si quieres quieres criticar o complementar este texto, si no compartes su perspectiva, no lo dudes, haznos tu propuesta a la redacción.

Please reload

Revista Libertalia

Filosofía y Humanidades

  • Twitter - Revista Libertalia
  • Facebook - Revista Libertalia
  • LinkedIn - Revista Libertalia
  • SoundCloud - Revista Libertalia

Revista Libertalia es un proyecto sin ánimo de lucro ni línea editorial centrado en la filosofía y las humanidades.

 

Nuestro objetivo es promover la reflexión seria y profunda entre gente joven de dentro y fuera de la academia, tratando los diversos temas de forma compleja, pero con un lenguaje claro y directo.

 

Si estás interesado en colaborar con nosotros no lo dudes, enviándonos tus textos; nuestro equipo estará a tu disposición para acompañarte en el proceso de edición y publicación;  o bien ayudándonos a financiarnos a través de Patreon. 

Recibe la Newsletter