No digueu d’on són

01/04/2020

Matt Popovich @mattpopovich


Els mitjans de comunicació fa unes quantes dècades que experimenten un declivi lent però continuat en la confiança que hi dipositen els ciutadans (Figura 1). Tanmateix, la seva presència a les nostres vides segueix sent constant i, amb la irrupció d’internet, l’accés a tota mena de contingut informatiu ha crescut exponencialment. La manera d’accedir a notícies d’actualitat també ha canviat, però es tracta d’un canvi sobretot generacional: més de la meitat dels menors de 44 anys (al Regne Unit) accedeixen a continguts informatius a través d’internet, i majoritàriament no s’informen a través de la televisió. En canvi, per als majors de 45 anys, la televisió és la principal font de notícies (Nielsen 2017).

 

 

Figura 1. Confiança en els mitjans de comunicació.

 

Autora: Elisabet Vives. Font: Gallup, Confidence in Institutions. Disponible a: https://news.gallup.com/poll/1597/confidence-institutions.aspx

 

 

En qualsevol cas, tots ens seguim informant, si bé amb diferents graus d’intensitat, través de diferents mitjans. El tipus d’informació que llegim, veiem i sentim influencia les nostres opinions i, en darrer terme, els nostres actes. Per tant, el què i el com de la informació periodística és una qüestió cabdal, especialment en una democràcia liberal, basada en eleccions lliures, en la llibertat d’opinió i de pensament, la tolerància i la igualtat (entre d’altres).

 

En aquest article, em centraré a valorar si els mitjans de comunicació han d’informar de la nacionalitat de les persones que cometen crims. Defensaré que, per tal de garantir la tolerància i la no-discriminació de les persones immigrants, els mitjans no haurien de fer pública la nacionalitat dels que delinqueixen. Per tal de defensar la meva posició, argumentaré que: 1) la nacionalitat dels que cometen crims no constitueix una dada de gran valor informatiu, mentre que informar-ne 2) contribueix a augmentar les actituds negatives envers els immigrants. El meu argument es basa, doncs, en dues consideracions: d’una banda, informar de la nacionalitat del criminal no genera cap benefici a l'audiència, i en canvi pot tenir efectes perniciosos per certs sectors de la població.

 

En primer lloc, considero que comunicar la nacionalitat d’un lladre, un assassí o un violador, no aporta cap informació de valor. Com a tret descriptiu de l’agressor, es podria argumentar que la població té dret a conèixer-lo si la policia encara no l’ha capturat, per exemple. Ara bé, aquest  argument falla per un motiu principal: rares vegades saber la nacionalitat del delinqüent pot ajudar a identificar-lo. Malgrat que tots tirem d’estereotips i prejudicis a l’hora d’aventurar-nos a endevinar la nacionalitat de la gent que ens creuem pel carrer, i que a vegades potser l’encertem, els criteris policials que es fan servir per identificar suposats agressors inclouen l’estatura o la roba que portava la persona en qüestió, trets que no tenen res a veure amb la nacionalitat. Fins i tot en aquells casos on el color de pell o els trets facials son un tret identificador, per si sols no serveixen per reconèixer un agressor. A més a més, fenòmens com biaix interracial (cross-racial identification), que provoca que persones d’una raça[1] determinada tinguin menys capacitat per diferenciar entre persones d’una altra, fan que sovint es produeixin casos d’identificació errònia en rodes de reconeixement, en detriment de persones innocents (Johnson 1984). Així doncs, el valor informatiu que pot tenir donar a conèixer la nacionalitat d’un criminal és molt baix. 

 

Un altre argument a favor d’informar de la nacionalitat dels delinqüents es podria formular així: “En una societat democràtica, els ciutadans tenen dret a saber tota la veritat”. El fonament d’aquesta afirmació és que, en una societat on tothom té els mateixos drets (i la llibertat d’informació n’és un), ningú no té dret a filtrar la informació o a decidir què s’explica o què no. S’explica tot i es pressuposa que els ciutadans són individus racionals capaços de formar-se opinions coherents. Tot i que estic d’acord amb aquest principi com a punt de partida, trobo que és impracticable, almenys en el món actual. Tots consumim informació filtrada per agents que estableixen els seus propis criteris sobre el que és notícia i el que no ho és. Alguns d’aquests criteris són de caire professional (periodístic), però d’altres són de caire polític o econòmic, especialment si els defineixen mitjans privats. Això fa que a l’hora d’informar, l’objectivitat quedi eclipsada per altres consideracions. En el cas que ens ocupa, hi ha nombrosos estudis que mostren que els mitjans de comunicació tendeixen a informar més sobre els crims comesos per immigrants que sobre crims comesos per autòctons, tendència que es pot accentuar pels volts d’eleccions o referèndums (Couttenier et al. 2019).

 

L’impacte negatiu que pot tenir comunicar aquesta dada per a les comunitats immigrants no és gens menyspreable. En primer lloc, com expliquen Burscher et al. (2015) amb dades d’onze països europeus i tretze partits polítics, l’exposició a notícies que relacionen immigració i criminalitat augmenta la probabilitat de votar partits anti-immigració. Aquest efecte és encara més gran en persones que prèviament ja tenien animadversió per les persones estrangeres, en un clar cas de biaix de confirmació (confirmation bias), pel qual els humans tendim a interpretar la informació i els esdeveniments del nostre voltant com a explicacions i confirmacions de les nostres preconcepcions i prejudicis.

 

En un altre article centrat en Flandes, Jacobs et al. (2017) conclouen que mirar la televisió està positivament associat amb la sensació de perill (és a dir, la por de ser assaltat) i la percepció de la diversitat ètnica, dos factors que, al seu torn, estan associats amb sentiments anti-immigració. Tant la sensació de perill com la percepció de la diversitat ètnica del lloc on es viu no són, com el nom indica, mesures reals del nivell de criminalitat o de la diversitat ètnica. Curiosament, aquests dos darrers indicadors (els fàctics) tenen una relació més feble amb la xenofòbia. És a dir, els sentiments xenòfobs tenen més a veure amb les percepcions de la probabilitat de ser víctima d’un crim i del nombre d’immigrants que viuen al barri, que no pas amb les dades reals. Per això, la contribució de la televisió (i la resta de mitjans) en la formació de les percepcions és clau. 

 

Però el problema va més enllà. Hi ha estudis que mostren que fins i tot crims duts a terme fora de les fronteres del país en qüestió, tenen també un impacte negatiu encara més directe sobre les comunitats d’immigrants associades amb el crim, amplificat per la cobertura que en fan els mitjans de comunicació. És el cas, per exemple, de les comunitats musulmanes. Hi ha dos factors a comentar: d’una banda, s’ha observat un augment dels atacs contra comunitats musulmanes en països occidentals després d’un atemptat terrorista comès per jihadistes en un altre país (Ivandic et al. 2019). De l’altra, Kearns et al. (forthcoming), han demostrat els atacs terroristes comesos per musulmans atrauen, de mitjana, 4,5 vegades més atenció per part dels mitjans. La combinació d’aquests dos factors fa concloure als experts que la cobertura a temps real dels atacs terroristes jihadistes és una de les causes de l’augment dels atacs islamofòbics posteriors (Ivandic et al. 2019).

 

Així doncs, com que informar de la nacionalitat dels qui cometen crims (especialment, dels immigrants) no aporta cap benefici directe a l’audiència però, en canvi, està relacionat amb l’augment els sentiments xenòfobs, considero que els mitjans de comunicació no haurien de donar aquesta informació. No es tracta tant de qüestionar la racionalitat dels ciutadans, com de qüestionar l’objectivitat dels mitjans de comunicació. Tampoc no es tracta d’ocultar les dades o negar la realitat: hi ha immigrants que cometen crims, i la gent ha de tenir accés a aquesta informació. Ara bé, hi ha evidències per afirmar que els mitjans de comunicació no són el vehicle més fiable per transmetre-la. En aquest sentit, cal recordar que els mitjans no són l’única font d’informació disponible per als ciutadans. Les administracions públiques recullen dades que són processades per instituts d’estadística. Aquestes dades són a l’abast de tothom i presenten una fotografia molt més objectiva de la realitat, sense sensacionalisme i sense possibilitat d’emfatitzar els crims comesos per uns o per altres.

 

 

-Burscher, B.; Spanje, J.; de Vreese, C. H. (2015) “Owning the issues of crime and immigration: The relation between immigration and crime news and anti-immigrant voting in 11 countries”,  Electoral Studies, 38, p. 59-69. Disponible a: https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0261379415000463

 

-Couttenier, M., Hatte, S., Thoenig, M., Vlachos, S.  (2019), “The media coverage of immigrant criminality: From scapegoating to populism”, VOX CEPR Policy Portal. Disponible a: https://voxeu.org/article/media-coverage-immigrant-criminality

 

-Ivandic, R., Kirchmaier, T., Machin, S. (2019), “Jihadi Attacks, Media and Local Hate Crime”, CEP Discussion Paper, 1615. Disponible a: http://cep.lse.ac.uk/pubs/download/dp1615.pdf

 

-Jacobs, L.; Hooge, M.; de Vroome, T. (2017), “Television and anti-immigrant sentiments: the mediating role of fear of crime and perceived ethnic diversity”, European Societies, 19:3, 243-267. Disponible a:

https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/14616696.2017.1290264

 

-Johnson, S. L. (1984), “Cross-Racial Indentification Errors in Criminal Cases”, Cornell Law Review, 69:5 . Disponible a: https://scholarship.law.cornell.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=4357&context=clr

 

-Kearns, E., Betus, A. and Lemieux, A. (Forthcoming), “Why Do Some Terrorist Attacks Receive More Media Attention Than Others?”, Justice Quarterly.  Disponible a: https://ssrn.com/abstract=2928138

 

-Nielsen, R. K. (2017), “Where do people get their news? The British media landscape in 5 charts”, Medium. Disponible at: https://medium.com/oxford-university/where-do-people-get-their-news-8e850a0dea03 

 

[1] Faig servir “raça” com a concepte socialment construït i continu (és a dir, tenint en compte la impossibilitat de delimitar els grups racials).

 

Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Please reload

Buscador

Entrevistas

Qué opinan las voces más destacadas sobre los asuntos más candentes.s

Series

Diversos temas tratados con mayor profundidad y extensión en formato de series de artículos monotemáticos

colabora.jpg

¿En desacuerdo con este artículo?

Si quieres quieres criticar o complementar este texto, si no compartes su perspectiva, no lo dudes, haznos tu propuesta a la redacción.

Please reload

Revista Libertalia

Filosofía y Humanidades

  • Twitter - Revista Libertalia
  • Facebook - Revista Libertalia
  • LinkedIn - Revista Libertalia
  • SoundCloud - Revista Libertalia

Revista Libertalia es un proyecto sin ánimo de lucro ni línea editorial centrado en la filosofía y las humanidades.

 

Nuestro objetivo es promover la reflexión seria y profunda entre gente joven de dentro y fuera de la academia, tratando los diversos temas de forma compleja, pero con un lenguaje claro y directo.

 

Si estás interesado en colaborar con nosotros no lo dudes, enviándonos tus textos; nuestro equipo estará a tu disposición para acompañarte en el proceso de edición y publicación;  o bien ayudándonos a financiarnos a través de Patreon. 

Recibe la Newsletter