Nagorno-Karabakh: un conflicte oblidat

29/09/2019

Nagorno-Karabakh és una zona d’uns aproximadament 11.500 quilòmetres quadrats on hi habiten unes 150.000 persones, situada al sud-est del Caucas, entre Armènia, Azerbaijan i Iran, amb capital a la petita ciutat d’Stepanakert. Està controlada de facto per l’exèrcit armeni, tot i que, d’acord amb les autoritats locals, és un Estat independent anomenat República d’Artsakh (no reconegut per cap Estat membre de Nacions Unides, ni tan sols Armènia). Segons el dret internacional, en atenció al principi Uti possidetis iuris[1], l’àrea pertany a Azerbaijan, i està ocupada il·legalment.

 

 Vista d’Stepanakert (o Khankendi), capital de Nagorno-Karabakh

 

Ja el 23 després de Crist, Estrabó en la seva enciclopèdia geogràfica anomenada Geografia, descrivia la zona (en aquella època anomenada Orkhistena) com “l’àrea d’Armènia que compta amb el major nombre de genets”. I és que la vinculació d’aquest territori a Armènia és estreta i de molt antic: malgrat que al llarg de la història del sud del Caucas, la zona ha estat dividida entre petits regnes, l’Imperi Bizantí, Pèrsia, Albània (no la dels Balcans, l’altra) i Rússia, des de que es té constància de la seva existència, a Nagorno-Karabakh hi ha predominat la cultura armènia i s’hi ha parlat un dialecte de l’idioma Armeni.

 

Per entendre una mica el conflicte actual, és sobretot important examinar la història recent de la zona. A principis del segle XX el Caucas en el seu conjunt va viure una sacsejada majúscula, l’espurna de la qual es va encendre amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, quan l’àrea formava part de l’Imperi Rus. Per una banda, el novembre de 1914 l’Imperi Otomà va entrar a la guerra en el costat de les potències centrals (Alemanya, Àustria-Hongria), obrint-li un nou front a l’Imperi Rus en el Caucas. Per l’altra, el 1915, el generalat otomà va iniciar el tristament famós genocidi del poble armeni, del qual van ser víctimes aproximadament un milió i mig de persones, obligant a un exili massiu als armenis, que fins aquell moment habitaven tot el nord-est de l’Imperi, des de la regió d’Adana fins al Llac Van i més enllà, fins Ierevan i Tiblisi. Alguns van anar a parar al que ara conforma el modern Estat d’Armènia, i molts altres a la diàspora (noti’s que el poble armeni conforma, junt amb el jueu, una de les diàspores més grans del món en relació amb la seva mida total).

 

Mapa alemany de la composició ètnica de l’Àsia Menor a principis del segle XX. En blau, els armenis, en taronja els turcs.

 

Finalment, el 1917 triomfà a Rússia la revolució d’octubre, portant als bolxevics al poder i traient al país de la primera guerra mundial per portar-lo a una sagnant guerra civil on es van barrejar lluites entre comunistes, capitalistes i absolutistes per una banda, pro-occidentals i pro-eslaus per l’altra, i paneslavistes i nacionalistes perifèrics per l’altra.

 

Rússia va ocupar la major part del Caucas otomà, i amb la revolució de febrer de 1917 es va formar un estat federat transcaucàsic sota el govern provisional de Kerenski. Amb la revolució d’octubre, aquesta regió decideix proclamar la independència, i el 24 de febrer de 1918 s’estableix la República Democràtica Federal de Transcaucàsia, que es dissol el maig del mateix any, amb les independències de Geòrgia, Azerbaijan i Armènia. Just llavors, a la hora de delimitar les fronteres entre Armènia i Azerbaijan, és quan es va iniciar el contenciós per Nagorno-Karabakh.

 

Azerbaidjan va declarar que Nagorno-Karabakh era una província de la República d’Azerbaidjan, mentre que els habitants d’aquella zona s’hi van negar, afirmant la independència i resistint tot intent d’ocupació, considerant els azerbaidjanesos còmplices del genocidi armeni. Simultàniament, Azerbaidjan s’havia alineat amb els otomans, i ambdós combatien Armènia en dos fronts. A Azerbaidjan es van perpetrar algunes massacres contra la població civil Armènia, com la de Shusha el 1920.

 

 Vista del barri Armeni de la ciutat azerbaidjanesa de Shusha després de la massacre que porta el seu nom

 

Quan l’Imperi Otomà es va rendir davant els aliats l’octubre de 1918, la Gran Bretanya va enviar tropes a Azerbaidjan, i va alinear-se amb el govern azerbaidjanès, instruint als armenis a retirar-se de Nagorno-Karabakh mentre es negociava el futur de la regió en la conferència de pau de Versalles. El seu objectiu era doble: la independència de la regió respecte Rússia i els turcs, i assegurar-se el control sobre les explotacions petrolíferes de Bakú.

 

Llavors la cosa va empitjorar. El 1919 la Gran Bretanya va proposar que el territori de Naxçivan (avui dia part d’Azerbaidjan, un exclau situat entre Turquia i Armènia, poblat sobretot per azerbaijanesos) formés part d’Armènia, generant una revolta local pro-azerbaidjanesa. A principis de 1920 els bolxevics van començar a controlar gran part del territori en el marc de la guerra civil, i a l’abril d’aquell any, en arribar a la frontera amb Azerbaidjan, el govern de la República d’Azerbaijan es va rendir, proclamant-se la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan, si bé parts de l’exèrcit azerbaijanès es van revoltar contra tal decisió. Els armenis van aprofitar per ocupar la major part de l’oest d’Azerbaidjan, incloent tot Nagorno-Karabakh i Naxçivan, mentre que un intent de cop d’estat comunista fracassava a Ierevan.

 

Just en aquell moment, a l’agost de 1920, les potències occidentals van obligar a l’Imperi Otomà a consumar la seva derrota a la Primera Guerra Mundial signant el Tractat de Sèvres, que entre moltes altres transferències territorials, concedia a Armènia territoris que abans del genocidi havien estat poblats per armenis, com Erzurum, Bitlis, Van o Trebisonda. Aquest tractat va ser considerat inacceptable pels nacionalistes turcs (liderats per Mustafà Kemal Atatürk), cosa que va donar lloc a la Guerra d’Independència Turca, que en el seu front oriental es va denominar la Guerra Turco-Armènia. Després de derrotes militars armènies a mans dels turcs, que tenien recolzament econòmic per part dels bolxevics, Armènia es va veure obligada a signar el Tractat d’Alexandropol el desembre de 1920, que cedia més del 50% del territori de la República Armènia a Turquia.

 

 Mapa rus que mostra la República d’Armènia tal com era després de la independència el 1918 (taronja), el territori que li pretenia afegir el tractat de Sevrès  de 1920 (rosa) i Nagorno-Karabakh (groc)

 

Aquest tractat havia de ser ratificat en el termini d’un mes pel parlament armeni, però això no va ser possible, perquè el gener de 1921 els bolxevics van ocupar Geòrgia i Armènia. En aquella època, el Comissari del Poble per Assumptes Nacionals era un jove georgià, Ióssif Stalin, que en un primer moment va prometre als comunistes Armenis que Nagorno-Karabakh formaria part de la República Socialista Soviètica d’Armènia. Quan la URSS va prendre possessió d’Armènia el 1921, però, a la URSS li convenia tenir unes bones relacions amb Turquia, que al seu torn seguia tenint un especial interès en Azerbaidjan (per motius històrics, ètnics i religiosos; recordem que la major part dels azerbaidjanesos són musulmans mentre que els Armenis són cristians), així que el Kaviburo (el comitè bolxevic per al Caucas) liderat per Stalin va decidir que Nagorno-Karabakh seria un Oblast Autònom dins la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan, i que Naxçivan seria una “república autònoma” sota la protecció d’Azerbaidjan.

 

Aquest estat de coses es va consolidar en el Tractat de Kars l’octubre de 1921, que situava la frontera entre Armènia i Turquia en el riu Akhurian i el riu Araxes, deixant Armènia en una fracció del que havia estat després de la independència el 1918. Aquesta és la frontera que segueix separant avui dia Turquia d’Armènia, i aquest fet és rellevant, perquè molts armenis segueixen considerant avui dia un greuge històric que la muntanya sagrada el poble armeni, el Mont Ararat, estigui just 32 quilòmetres a l’altre costat de la frontera amb Turquia.

 

 Mapa que il·lustra el resultat del tractat de Kars el 1921.

 

Després de la fi de la guerra civil russa i el restabliment de la pau al Caucas, el conflicte va quedar més o menys congelat. Entre 1963 i 1977 hi van haver manifestacions, algunes violentes, que demanaven l’anexió de Karabakh a la RSS Armènia, i el 1985, coincidint amb la política de glasnost de Gorbatxov, molts armenis es van queixar que el politburo local portava anys intentant “azerbaijanitzar” Karabakh, important azerbaidjanesos i no ensenyant armeni a les escoles. Es va intentar pressionar el govern de Gorbatxov sense èxit, i a partir de 1987 les coses van empitjorar. Xocs d’arrel ètnica entre armenis i azerbaijanesos van començar a produir-se arreu de Nagorno-Karabakh i en altres llocs d’Azerbaijan, culminant el 26 de febrer de 1988 en el pogrom de Sumgait, on durant quatre dies seguits es va  produir disturbis que van concloure amb violacions generalitzades i 32 armenis morts davant l’aquiescència de les autoritats soviètiques. El pogrom de Sumgait encara avui és recordat anualment a Armènia i arreu del món per la diàspora armènia.

 

Els pogroms van començar a multiplicar-se, i des de 1988 al 1990, desenes de casos de pogroms van tenir lloc arreu d’Azerbaidjan contra la població armènia i arreu d’Armènia contra azerbaijanesos, de manera que molts afirmen que es tracta d’un cas de neteja ètnica. Els responsables dels pogroms en gran mesura no van ser perseguits per la justícia soviètica (de fet la única reacció de la URSS va ser empresonar els líders armenis de Karabakh). Per condemnar aquests fets, un grup d’intel·lectuals tan prestigiosos com Jürgen Habermas, Jacques Derrida o Isaiah Berlin van signar un manifest cridant a prevenir un segon genocidi del poble armeni. 

 

 Composició ètnica de la zona després de l’alto el foc de 1994

 

El 1990, davant l’imminent esfondrament de la URSS, els habitants de Nagorno-Karabakh es van començar a armar espontàniament, formant milícies. Els líders de la RSS d’Azerbaidjan van demanar suport a Gorbatxov per a reprimir-los, i aquest va llançar la Operació Anell, que va consistir en la deportació massiva de civils armenis d’Azerbaidjan cap a Armènia. Una comissió independent formada per diversos països va concloure l’existència d’assassinats, tortures, deportacions, violacions i moltes altres transgressions de la digitat de les persones durant aquesta operació.

 

Al cap de dos mesos de l’Operació Anell, Armènia declarava la independència i milícies armades van començar a fer fora soldats i civils azerbaijanesos de zones poblades per armenis. A partir de llavors, amb les dues repúbliques ja independents, és quan el conflicte va passar a ser una guerra de ple dret. Del 1991 al 1994, aproximadament 20.000 persones varen morir, 60.000 més van quedar ferides i gairebé un milió de persones van convertir-se en refugiades (armenis que vivien a Azerbaidjan i Azerbaidjanesos que vivien a Armènia o en els territoris ocupats per Armènia el 1994).

 

El 1994, quan Armènia estava guanyant la guerra, les autoritats azerbaidjaneses van acceptar incloure a representants autònoms de Nagorno-Karabakh a les negociacions de pau i, amb la mediació de Rússia, es va signar el Protocol de Bixkek, segons el qual es va arribar a un alto al foc el 12 de maig de 1994. En aquell moment, parts d’Azerbaidjan de majoria tradicionalment azerbaidjanesa i la major part de l’Oblast Autònom de Nagorno-Karabakh estaven sota control armeni. En aquest acord també es cridava a acabar amb la ocupació militar de territoris conquerits, al retorn dels refugiats als seus llocs de residència i a la creació d’un corredor entre Armènia i Nagorno-Karabakh. A més a més, es feia un mandat de crear un cos de tropes de tercers països per mantenir la pau a la zona. Tot això no ha passat: tropes armènies segueixen ocupant la línia de 1994 i no s’han creat cossos de manteniment de la pau.

 

 Situació de control de facto de la zona després de l’alto al foc de 1994

 

Des de llavors s’han fet moltes propostes per arribar a un acord estable de pau a la zona, sobretot des del Grup de Minsk de la OSCE i impulsades per Rússia, amb idees com la retirada de tropes, autonomia o independència per Karabakh o el traçat d’un oleoducte a través d’Armènia per compartir els beneficis del petroli azerbaijanès, totes sense èxit. Com es pot imaginar, la complexitat de tal acord és majúscula, i els odis i greuges històrics a la regió són profunds i antics. La major part de les propostes d’acord han estat rebutjades per les autoritats armènies, pressionades pels líders de Karabakh, mentre els governs d’Azerbaidjan constantment fan estirabots diplomàtics com comparar la ocupació armènia de parts d’Azerbaidjan amb la ocupació nazi de la URSS i periòdicament amenaçen amb reobrir les hostilitats, en ocasions produint-se refregues armades.

 

Nagorno-Karabakh és, a dia d’avui, un dels conflictes oblidats, congelats des de l’esfondrament de la URSS, juntament amb Ossètia del Sud, Abkhàssia i Transnístria. En una regió geoestratègicament clau, entre Europa i Orient Mitjà; a tocar de Turquia; on habita un poble l’extermini i l’èxode del qual només es pot comparar al del poble jueu; entre cristians i musulmans. Una regió molt pobra però amb pous petrolífers riquíssims a la vora. Sense una fi pacífica a l’horitzó. Amb cadàvers enterrats als marges de les carreteres i a les memòries de la població local.

 

 

 

 

[1] Uti possidetis, o uti possidetis iuris és un principi del dret internacional que implica que, absent un acord entre els Estats successors de la dissolució d’un Estat o d’una independència, les fronteres entre els Estats resultants serà la frontera que els delimitava quan eren entitats administratives subnacionals.

 

Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Please reload

Buscador

Entrevistas

Qué opinan las voces más destacadas sobre los asuntos más candentes.s

Series

Diversos temas tratados con mayor profundidad y extensión en formato de series de artículos monotemáticos

colabora.jpg

Si quieres quieres criticar o complementar este texto, si no compartes su perspectiva, no lo dudes, haznos tu propuesta a la redacción.

¿En desacuerdo con este artículo?

Please reload

Revista Libertalia

Filosofía y Humanidades

  • Twitter - Revista Libertalia
  • Facebook - Revista Libertalia
  • LinkedIn - Revista Libertalia
  • SoundCloud - Revista Libertalia

Revista Libertalia es un proyecto sin ánimo de lucro ni línea editorial centrado en la filosofía y las humanidades.

 

Nuestro objetivo es promover la reflexión seria y profunda entre gente joven de dentro y fuera de la academia, tratando los diversos temas de forma compleja, pero con un lenguaje claro y directo.

 

Si estás interesado en colaborar con nosotros no lo dudes, enviándonos tus textos; nuestro equipo estará a tu disposición para acompañarte en el proceso de edición y publicación;  o bien ayudándonos a financiarnos a través de Patreon. 

Recibe la Newsletter