Obriu la frontera! Arguments a favor de la lliure circulació de persones de la mà de Jospeh Carens

29/09/2019

Matt Duncan @foxxmd

 

Aquest estiu ha estat, com tants d’altres estius darrerament, un estiu de migracions. El cas de l’Open Arms, que va navegar durant dies sense un rumb clar pel Mediterrani, amb desenes de migrants rescatats a bord, ha estat la imatge més vista per molts de nosaltres mentre, paradoxalment, gaudíem de les aigües blaves d’aquest mateix mar. Malson per uns, somni pels altres.

 

A Catalunya, sembla raonable suposar que hi ha un cert consens sobre el que cal fer amb la gent necessitada que deixa el seu país i s’enfronta, en molts casos, a grans perills, per refer la vida en un lloc millor – és a dir, en un lloc on puguin menjar regularment, treballar, guanyar diners per viure una vida més o menys digna, anar pel carrer sense por de ser assassinats, portar els fills a l’escola i, qui sap, potser algun dia votar i tot. Aquest consens social, com deia, sembla decantat cap a l’acolliment dels migrants. Almenys això es desprèn, per exemple, de la manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 18 de febrer del 2017, amb el lema “Volem Acolllir”, que va aplegar entre 160.000 i 500.000 persones (segons dades de la Guàrdia Urbana i dels organitzadors, respectivament). Ara bé, s’ha fet evident que els governs dels estats europeus mediterranis no en participen, d’aquest consens. Espanya i Itàlia, principalment, han denegat repetidament l’entrada de migrants nàufrags als seus territoris.

 

I és que, com tothom sap, acollir o no un vaixell ple de gent moribunda és “tan sols” una cara, potser la més macabra, de la concepció i l’exercici que molts estats tenen i fan de la seva sobirania. De fet, una condició de l’existència dels estats, potser la més imprescindible, és l’existència de fronteres territorials i llur control. La sobirania d’un estat és, en primer lloc, sobirania territorial, és a dir, l’exercici del poder (administratiu, judicial, polític) sobre un territori determinat, delimitat. Controlar qui creua i qui no creua la frontera d’un estat és la manera més òbvia d’exercir aquest poder sobre les persones.

 

Tanmateix, cal matisar que el control fronterer no s’exerceix arbitràriament, sinó que està revestit de legalitat. Més concretament, la via a través de la qual l’estat exerceix el control fronterer és la ciutadania: en funció del passaport que es dugui a sobre, les portes d’un determinat estat s’obriran o es tancaran sense gaire mes explicacions.

 

La pregunta que cal fer-se és, doncs: és legítim, que els estats deneguin l’entrada de certes persones, basant-se en llur ciutadania? En aquest article defensaré que no ho és, de la mà d’un dels filòsofs contemporanis que ha tractat el tema amb més profunditat: Joseph Carens.[1]

 

En un dels seus primers articles sobre la qüestió, i que posteriorment ha esdevingut una dels seus escrits programàtics, “Aliens or Citizens: the Case for Open Borders” (publicat el 1987),[2] el polític teòric americà argumenta que la possibilitat de migrar sense restriccions és un element intrínsec per a la llibertat individual, tant com ho pot ser la llibertat religiosa.[3] Per defensar aquesta posició, se serveix del mètode del “vel de la ignorància” creat per John Rawls amb l’objectiu de determinar la moralitat de tot acte humà. Aquest mètode s’aplica de la següent manera: imaginem-nos que som posats al món ja amb plenes facultats intel·lectuals però no sabem absolutament res de les nostres circumstàncies personals (gènere, classe social, raça, orientació sexual, capacitats i habilitats, etc.). Estaríem en el que Rawls anomena la “posició original”. Imaginem ara que, en aquesta situació, ens pregunten quins principis volem que governin la societat. Rawls creu que la gent, en la posició original, triaria dos principis fonamentals: un que garantís iguals llibertats per a tothom, i un altre que garantís igualtat d’oportunitats sòcio-econòmiques (permetent només aquelles desigualtat en béns básics que beneficiessin els més desafavorits). A més a més, voldríem que el primer principi prengués precedència sobre el segon, és a dir, prioritzaríem les llibertats individuals al guany econòmic. Imaginem, finalment, que s’aixeca llavors el vel de la ignorància que ens impedia conèixer la nostra posició en el món. De cop descobrim que o bé som rics, o bé som pobres, o bé som heterosexuals o bé som homosexuals, o bé som cristians o bé som musulmans, o bé som blancs o bé som negres, o bé som molt intel·ligents o bé no ho som tant. Si som coherents amb la tria en la posició original, els principis escollits permetran que cap d’aquests factors interfereixi amb les nostres llibertat individuals ni amb les nostres oportunitats, per tal de dur a terme el nostre pla de vida independentment d’unes circumstàncies i uns atributs que ens han estat assignats de manera totalment atzarosa.[4]

 

Tot i que Rawls no ho va fer mai abans de la publicació de l'article de Carens, perquè assumia en la seva teoria que aquest mètode i els principis derivats eren aplicats a una societat tancada, Carens estén l’experiment per incloure la migració, és a dir, la llibertat de moviments de les persones d’un estat a un altre [5]. En la posició original, ens preguntaríem: independentment de la meva posició econòmica o del meu país d’origen (etc.), vull poder emigrar i immigrar lliurement? La resposta és que sí. Marxar del propi país per anar a viure a un altre lloc és una opció que tots voldríem tenir, si més no, oberta, per moltes raons: oportunitats laborals, enamorament, religió.[6] Per tant, podríem esperar que el consens des de la posicio original, en què sempre es parteix de la suposició que ens trobem en les condicions més desavantatjoses, seria la defensa de la llibertat de moviments.

 

Situem-nos, però, amb Carens, en el món real. Es podria argumentar que les migracions, especialment si són massives, poden tenen efectes negatius sobre la llibertat dels ciutadans de l’estat receptor i poden representar problemes greus d’ordre públic. Això, tanmateix, no permetria establir un nivell de restricció de les migracions independent de les circumstàncies, sinó tan sols el mínim imprescindible per garantir l’ordre públic. Qualsevol altra limitació seria un atemptat contra la llibertat dels immigrants.

 

Els arguments presentats per Carens es basen en diverses pressuposicions que cal tenir presents, perquè tenen conseqüències a l’hora de determinar la il·legitimitat d’algunes pràctiques dels estats envers la immigració. En primer lloc, el filòsof nord-americà parteix de la pressuposició que totes les persones tenim el mateix valor moral (“equal moral worth of individuals”) [7], és a dir, que tothom està subjecte de la mateixa manera a les exigències dels principis morals (per exemple, el que està prohibit per a uns esta prohibit per a tots) o que les accions dutes a terme per qualsevol de nosaltres són moralment bones o dolentes de la mateixa manera, independentment de qui les dugi a terme. En segon lloc, parteix de l’individualisme, tot considerant que l’individu és previ a la comunitat i que, per tant, els principis morals han de vetllar per la persona com a individu, no com a membre d’un grup [8]. En tercer lloc, pressuposa valors democràtics liberals quan defensa que com a individus ens sumem lliurement al contracte social i que les lleis morals hi són per protegir la nostra llibertat, però sempre dins dels límits d’un contracte social democràtic – és a dir, sempre que la nostra llibertat no amenaci els valors liberal-democràtics fonamentals [9]. Finalment, parteix del punt de vista que certs elements, especialment aquells que ens són donats sense intervenció dels nostres mèrits ni del nostre lliure albir, són moralment arbitraris i per tant no han de jugar cap paper a l’hora de determinar si una situació és moralment justa, o no ho és.

 

Tenint aquests quatre pressupòsits presents, la posició de Joseph Carens respecte l’obertura de fronteres mina els fonaments d’alguns dels elements definitoris de l’estat-nació, especialment el dret (restrictiu) de ciutadania. Si tenim en compte que les dues vies més habituals d’obtenció de la ciutadania són, d’una banda, el lloc de naixement, i de l’altra, l’ascendència (és a dir, que els progenitors siguin ciutadans d’un determinat estat), ens adonarem que tant l’una com l’altra ens vénen donades de manera totalment arbitrària: ningú no tria on neix ni els pares que té. Així, seguint l’argument de Carens, és injustificable des d’un punt de vista moral que dos factors totalment arbitraris comportin conseqüències tan importants pel desenvolupament lliure de la vida individual. Si bé accepta que, per practicitat burocràtica, aquests mecanismes siguin vies d’obtenció del dret de ciutadania per als infants acabats de néixer, no poden en cap cas impedir que, un cop els infants són adults, facin una tria diferent [10].  I és que com diu Carens, “el dret a la ciutadania en les democràcies occidentals és l’equivalent contemporani als privilegis feudals” [11].

 

 

 

 

 

[1] Joseph Carens és Professor de Ciencies Politiques a la Universitat de Toronto.

[2] Carens, J. H. (1987), “Aliens and Citizens: the Case for Open Borders”, The Review of Politics, vol. 49:2, pp. 251-273.

[3] Cal apuntar que en aquest article, Carens no advoca per l’abolició de l’estat-nació ni per un lliure accés a la ciutadania. Es limita a aportar arguments que indiquen que una restricció a priori del dret a la ciutadania és injustificat seguint la tradició del pensament liberal dels darrers dos segles. Així, per ell, el fet que en alguns casos sigui necessari alguna mena de restricció, no justifica que es puguin establir nivells de restricció (Carens, 1987: 259, 260).

[4] Per la teoria completa, vegeu Rawls, J. (1971), A Theory of Justice.

[5] Carens 1987: 258.
[6] "Com a resposta a Carens, Rawls va aplicar el metode de vel de la ignorancia a questions migratories uns anys mes tard a "The Law of Peoples" (1993), en que va arribar a conclusions oposades a les de Carens. Aquest desacord entre els dos filosofs nord-americans podria posar en dubte la univocitat del "vel de la ignorancia" com a metode per a la filosofia moral i politica

[7] Carens 1987: 252.

[8] Ibídem: 252.

[9] Ibídem: 262.

[10] Ibídem.

[11] Ibídem: 252.

 

Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Please reload

Buscador

Entrevistas

Qué opinan las voces más destacadas sobre los asuntos más candentes.s

Series

Diversos temas tratados con mayor profundidad y extensión en formato de series de artículos monotemáticos

colabora.jpg

¿En desacuerdo con este artículo?

Si quieres quieres criticar o complementar este texto, si no compartes su perspectiva, no lo dudes, haznos tu propuesta a la redacción.

Please reload

Revista Libertalia

Filosofía y Humanidades

  • Twitter - Revista Libertalia
  • Facebook - Revista Libertalia
  • LinkedIn - Revista Libertalia
  • SoundCloud - Revista Libertalia

Revista Libertalia es un proyecto sin ánimo de lucro ni línea editorial centrado en la filosofía y las humanidades.

 

Nuestro objetivo es promover la reflexión seria y profunda entre gente joven de dentro y fuera de la academia, tratando los diversos temas de forma compleja, pero con un lenguaje claro y directo.

 

Si estás interesado en colaborar con nosotros no lo dudes, enviándonos tus textos; nuestro equipo estará a tu disposición para acompañarte en el proceso de edición y publicación;  o bien ayudándonos a financiarnos a través de Patreon. 

Recibe la Newsletter